L'equip
El mundial de futbol i el Tour de França, dos esdeveniments grandiosos d'esports antagònics, ens il·lustren sobre la rellevància que té el col·lectiu per sobre de l'individu, una lliçó que molts no tenen ben assumida. El Brasil, per exemple, ho va apostar tot a Neymar i ja sabem com va acabar la cosa. Alemanya, en canvi, va tastar la glòria gràcies a un suplent. En aquest elogi del cooperativisme com a fórmula d'èxit per sobre de l'individualisme exacerbat –que és el que domina les relacions econòmiques en la globalització– també m'agradaria recordar el paper de Tim Krul, el porter holandès que va saltar des de la banqueta fins a la porteria per classificar el seu equip per a les semifinals. Tots per un i un per tots. L'Argentina, amb un equip teòricament descompensat, es va quedar a només un pas de tocar la glòria gràcies a la solidaritat manifesta entre tots els jugadors, que tot i la derrota van ser rebuts amb orgull per l'afició i el govern del seu país. Una cosa, la tristesa, no treu l'altra, la recompensa per la feina ben feta.
Si la força de l'equip en el futbol és un ingredient insubstituïble, en el ciclisme, un esport individual per naturalesa, encara ho és més. En el Tour, les teves pròpies forces no són res contra una bona estratègia col·lectiva dels teus principals rivals. Es va veure en la gran etapa de Vincenzo Nibali sobre les llambordes de la París-Roubaix. El seu company Jakob Fuglsang li va permetre completar una gran exhibició. L'equip Astana es va tornar a mostrar dimarts com un bloc homogeni i granític camí de la Planche des Belles Filles. L'italià només va haver d'esperar pacientment la seva oportunitat mentre els gregaris s'esforçaven metre a metre per reduir la diferència dels escapats. Les primes econòmiques del guanyador, això sí, es reparteixen sempre solidàriament entre tots els membres de la formació. La solidaritat en el ciclisme va més enllà de l'esforç d'un equip per assolir els seus propis objectius. Sovint ciclistes d'equips diferents comparteixen un objectiu comú. Per això en la mateixa etapa Joaquim Rodríguez i Peter Sagan van treballar plegats en els primers quilòmetres per atrapar els ciclistes que tenien al davant. En assolir l'objectiu es van donar la mà, un gest que exemplifica per què el ciclisme no pot ser vist com un esport individual. Nibali, amb tota la seva superioritat física, estaria perdut sense set o vuit ciclistes obeint a cegues les ordres dels directors.
Els personalismes debiliten sempre el col·lectiu. L'últim exemple en el Tour el tenim en la batalla interna de fa tres anys a l'Sky entre Chris Froome i Bradley Wiggins. La lluita d'egos en el futbol també sol provocar grans terrabastalls, com el d'Eto'o i Ronaldinho precisament a can Barça. Aquesta setmana, Johan Cruyff ja ens ha recordat les dificultats que hi haurà de cohabitació entre Luis Suárez, Messi i Neymar. El futbol, amb tot, té un avantatge respecte al ciclisme, en què només un dels participants pot arribar a París amb el mallot groc. L'èxit en el futbol, en canvi, és compartit com es va veure al Brasil amb tots els jugadors alemanys celebrant la victòria al mig del camp mentre Messi, capcot, s'havia de conformar amb el premi honorífic (i inútil) de millor jugador del campionat.