El mun­dial de fut­bol i el Tour de França, dos esde­ve­ni­ments gran­di­o­sos d'esports antagònics, ens il·lus­tren sobre la rellevància que té el col·lec­tiu per sobre de l'indi­vidu, una lliçó que molts no tenen ben assu­mida. El Bra­sil, per exem­ple, ho va apos­tar tot a Ney­mar i ja sabem com va aca­bar la cosa. Ale­ma­nya, en canvi, va tas­tar la glòria gràcies a un suplent. En aquest elogi del coo­pe­ra­ti­visme com a fórmula d'èxit per sobre de l'indi­vi­du­a­lisme exa­cer­bat –que és el que domina les rela­ci­ons econòmiques en la glo­ba­lit­zació– també m'agra­da­ria recor­dar el paper de Tim Krul, el por­ter holandès que va sal­tar des de la ban­queta fins a la por­te­ria per clas­si­fi­car el seu equip per a les semi­fi­nals. Tots per un i un per tots. L'Argen­tina, amb un equip teòrica­ment des­com­pen­sat, es va que­dar a només un pas de tocar la glòria gràcies a la soli­da­ri­tat mani­festa entre tots els juga­dors, que tot i la der­rota van ser rebuts amb orgull per l'afició i el govern del seu país. Una cosa, la tris­tesa, no treu l'altra, la recom­pensa per la feina ben feta.

Si la força de l'equip en el fut­bol és un ingre­di­ent insubs­tituïble, en el ciclisme, un esport indi­vi­dual per natu­ra­lesa, encara ho és més. En el Tour, les teves pròpies for­ces no són res con­tra una bona estratègia col·lec­tiva dels teus prin­ci­pals rivals. Es va veure en la gran etapa de Vin­cenzo Nibali sobre les llam­bor­des de la París-Rou­baix. El seu com­pany Jakob Fugl­sang li va per­me­tre com­ple­tar una gran exhi­bició. L'equip Astana es va tor­nar a mos­trar dimarts com un bloc homo­geni i granític camí de la Planche des Belles Filles. L'italià només va haver d'espe­rar paci­ent­ment la seva opor­tu­ni­tat men­tre els gre­ga­ris s'esforçaven metre a metre per reduir la diferència dels esca­pats. Les pri­mes econòmiques del gua­nya­dor, això sí, es repar­tei­xen sem­pre solidària­ment entre tots els mem­bres de la for­mació. La soli­da­ri­tat en el ciclisme va més enllà de l'esforç d'un equip per asso­lir els seus pro­pis objec­tius. Sovint ciclis­tes d'equips dife­rents com­par­tei­xen un objec­tiu comú. Per això en la mateixa etapa Joa­quim Rodríguez i Peter Sagan van tre­ba­llar ple­gats en els pri­mers quilòmetres per atra­par els ciclis­tes que tenien al davant. En asso­lir l'objec­tiu es van donar la mà, un gest que exem­pli­fica per què el ciclisme no pot ser vist com un esport indi­vi­dual. Nibali, amb tota la seva supe­ri­o­ri­tat física, esta­ria per­dut sense set o vuit ciclis­tes obeint a cegues les ordres dels direc­tors.

Els per­so­na­lis­mes debi­li­ten sem­pre el col·lec­tiu. L'últim exem­ple en el Tour el tenim en la bata­lla interna de fa tres anys a l'Sky entre Chris Fro­ome i Brad­ley Wig­gins. La lluita d'egos en el fut­bol també sol pro­vo­car grans ter­ra­bas­talls, com el d'Eto'o i Ronal­dinho pre­ci­sa­ment a can Barça. Aquesta set­mana, Johan Cruyff ja ens ha recor­dat les difi­cul­tats que hi haurà de coha­bi­tació entre Luis Suárez, Messi i Ney­mar. El fut­bol, amb tot, té un avan­tatge res­pecte al ciclisme, en què només un dels par­ti­ci­pants pot arri­bar a París amb el mallot groc. L'èxit en el fut­bol, en canvi, és com­par­tit com es va veure al Bra­sil amb tots els juga­dors ale­manys cele­brant la victòria al mig del camp men­tre Messi, cap­cot, s'havia de con­for­mar amb el premi honorífic (i inútil) de millor juga­dor del cam­pi­o­nat.