Laura Orgué va guanyar divendres passat el quilòmetre vertical de Val-d'Isère, puntuable per a la copa del món de l'especialitat, i només dos dies després repetia victòria en la cursa de muntanya de l'Olla de Núria. La igualadina, sense fer gaire fressa, s'ha convertit en una tot terreny capaç de combinar un esport olímpic tan difícil com l'esquí de fons amb un d'emergent com les curses de muntanya. No és pas l'única del nostre país que compagina una disciplina hivernal amb una altra d'estiu, però en els casos segurament més coneguts de Kilian Jornet, Marc Pinsach i els germans Nil i Oriol Cardona, que practiquen l'esquí de muntanya i les curses de muntanya, les dues disciplines tenen més punts de connexió.

Orgué explicava en una entrevista a aquest diari abans dels Jocs de Sotxi, celebrats el febrer passat, que es pren les curses de muntanya com un entrenament i que la seva prioritat continua sent l'esquí de fons. Té molt de mèrit. Sobretot perquè a Catalunya, i a la resta de l'Estat, si no fos per ella, aquesta disciplina seria pràcticament un desert erm. La igualadina s'ha d'entrenar sola i a les poques instal·lacions del Pirineu que, mínimament, s'adeqüen a les proves de la copa del món. Malgrat tot, a Sotxi va aconseguir un inesperat desè lloc en la prova de 30 km individual, que és el segon millor resultat d'un català en uns Jocs Olímpics d'hivern.

Vistes les condicions paupèrrimes amb què es prepara –res a veure amb les potències d'aquest esport–, no s'entén la passió d'Orgué sense una dosi extra de persistència, predisposició i motivació. Quants d'aquests jugadors que l'últim mes han estat idolatrats fins a l'extenuació al Brasil haurien de prendre exemple de la humilitat i la capacitat de treball d'esportistes com la igualadina? És justament per tants com ella que a Catalunya tenim un corpus esportiu variat i de primer ordre.