De Guardiola a Löw
Acabat el mundial molts aficionats i opinadors han volgut atribuir, tal com ja es va fer amb l'èxit d'Espanya a Sud-àfrica, un percentatge molt alt de mèrit de l'èxit de la selecció alemanya a Pep Guardiola. És raonable que hi hagi similituds entre un selecció que té un bloc majoritari que pertany a un mateix equip i aquest equip. Vam veure per exemple elements molt reconeixibles de l'estil de Guardiola en la pressió alta i el joc interior d'Alemanya contra el Brasil, un bloc molt poc treballat i que defensivament no estava equilibrat, malgrat ser l'obsessió de Scolari. El seleccionador alemany era conscient d'aquesta debilitat brasilera i per això va apostar per jugar-li així. Però crec que Joachim Löw ha fet molt més que seguir un model marcat: ha creat una línia d'evolució tàctica que durant la temporada passada ja van provar, amb èxit, tècnics com Brendan Rodgers, del Liverpool, o Carlo Ancelotti, en el Madrid, entre d'altres. Aquests entrenadors, als quals podem afegir Jurgen Kloop del Borussia Dortmund, han agafat algunes de les bases de la proposta de Guardiola i han enriquit el model hibridant-lo amb les transicions ràpides, donat més protagonisme a la verticalitat i la profunditat. Precisament allò que es reclamava a Pep en la seva fase final en el Barcelona i durant la temporada passada en el Bayern. Per tant, personalment, crec que el mundial del Brasil ha constatat la fi del regnat del joc de posició, tal com el va concebre i el va sublimar fins a l'excel·lència el tècnic català, que ja havia donat certs símptomes d'esgotament, potser per un excessiu zel en mantenir una aposta concreta, vorejant el dogmatisme. Un d'aquest símptomes va ser, tant en el fons com en la forma, l'eliminació del Bayern contra el Madrid en semifinals de la lliga de campions. Qui sap si en aquesta temporada que està a punt de començar, el mateix Guardiola decideix seguir la línia dels que lideren ara aquesta evolució, que aposten per la flexibilitat tàctica que permet canviar de dibuix o de proposta fins i tot dintre del mateix partit.
Qui ja sembla que té clar que seguirà aquest camí, segons les seves pròpies declaracions, és el tècnic del Barcelona Luis Enrique. Crec que així es pot traduir la seva declaració d'intencions de “no ser un equip previsible”. El dubte serà quin marge de flexibilitat és marcarà ell mateix i si coincidirà amb el que li permetrà allò que coneixem com entorn, especialment si en el tram inicial de la temporada els resultats no són els que s'esperen. Esperem que se li atorgui el temps i la paciència necessaris per desenvolupar la seva aposta evolutiva mantenint l'estil. I esperem que ningú s'equivoqui i, en un excés de zel per protegir unes essències, s'oposi aquesta evolució necessària del model i ningú s'esgarrifi si, per exemple, i en el cas que l'entrenador ho cregui necessari, es juga amb
un doble pivot Busquets-Mascherano. Diuen que, tot i ser bo, el que ho és ha de voler ser cada dia una mica millor. Que si no és així, deixarà de ser bo.
Esperem que Luis Enrique treballi (i pugui treballar) cada dia perquè un model que és molt bo evolucioni cap a un de millor, amb més registres, més enriquit.