Vaig començar a veure la final del mundial amb la idea que havia d'anar a favor d'Alemanya perquè actualment, capgirant la seva tradició merament pragmàtica i robusta, practica un joc pròxim als meus gustos futbolístics: aquells gols encadenats al Brasil havien sigut una versió teutona del millor tiki-taka barcelonista. Però aquesta idea era una impostura. No només la meva preferència anava a contracor: malgrat que la selecció argentina no ha sigut mai una meva debilitat, convertir-me en una fan de l'alemanya era forçar-me molt. A més, i potser sobretot, els jugadors alemanys s'acostaven a una concepció associativa i ofensiva que em complau, però hi continuava veient la màquina, aquella eficàcia que deixa poc marge a la poesia. Però, a banda de la identitat d'Alemanya entre la continuïtat i la mudança, vaig detectar aviat en la selecció argentina alguna cosa (o, millor dit, una dualitat i fins i tot una tensió) que em va seduir amb la seva càrrega emocional i que va fer que, només disputats uns minuts del partit, desitgés la seva victòria. Aquesta dualitat tensa i emotiva estava representada per dos coneguts: Mascherano i Messi. El primer era la fortalesa, la determinació, el coratge, la resistència heroica que, en aquest cas i això ho fa molt millor, no exclou el detall tècnic i la visió fina del joc. Tanmateix, com que sóc poc amant de l'èpica, la selecció argentina no m'hauria commogut sense el que hi aportava Messi, que transmetia fragilitat, però, sobretot a la primera part, era capaç de crear alguna cosa diferent i fantasiejada que, a través d'un canvi de ritme tan real com simbòlic, donava espai a l'inesperat i, per tant, a la poesia futbolística.

En els primers minuts de la segona part, el coratge i la creativitat de la selecció argentina van confluir en la millor expressió de l'equip, que aleshores semblava capaç de marcar i possiblement de guanyar el partit. Però Messi sol davant Neuer si bé una mica escorat, va creuar-la massa. No va ser una ocasió tan clara com la que, arran d'un increïble errada alemanya va fallar Higuaín. Tampoc com aquella en què Palacio va fer un barret al porter alemany sense afinar-lo perquè la pilota entrés a la porteria. Però l'ocasió de Messi hi va ser i podria dir-se que moltes altres vegades, sobre el Messi d'abans, hauria marcat en una situació similar. Sigui com sigui, va fallar i el jugador pràcticament va desaparèixer. O, en tot cas, va desaparèixer la seva màgia futbolística, la seva capacitat per imaginar i realitzar jugades imprevistes, i sobretot va aparèixer la seva fragilitat, que abans tot just s'insinuava. Mentre Messi deambulava al camp i vomitava en una possible manifestació somàtica d'una angoixa psíquica, la figura de Mascherano va créixer encara més donant la mesura d'una grandesa que potser mai s'ha pogut manifestar tan plenament en el Barça pel sistema d'aquest o per la posició que hi ha(via) d'ocupar el jugador. Mascherano semblava omnipotent i aleshores l'Argentina era sobretot determinació, coratge i resistència heroica. Quasi ho va aconseguir, però la pròrroga va ser molt dura per a un equip que quatre dies abans havia jugat una altra pròrroga. En fi, el cas és que Goetze va marcar un gol esplèndid i, a punt que s'acabés el partit, Messi va llançar una falta i la pilota se'n va anar als núvols. La falta no era gaire a prop de l'àrea, la posició tampoc era gaire bona, però per què no creure en un miracle de Messi? El problema és que el mateix Messi segurament no hi creia i va llançar la falta molt malament. El problema és que el jugador sembla haver perdut la fe en ell mateix. Però encara hi ha detalls que fan creure en el miracle de la seva recuperació, encara que no sigui plena perquè Messi (com qualsevol de nosaltres) no pot ser el mateix d'abans. Això tampoc vol dir que sigui forçosament pitjor, sobretot si és capaç d'alliberar-se d'aquest pes que li provoca un malestar.