Saba nova
A tot arreu, de tant en tant s'ha de fer una sacsejada. No per què en el nostre cas calgui netejar res. No és el final de cicle de Ronaldhino, Deco, Eto'o i la resta que hi va haver en un moment, sinó que cal aportar-hi una nova il·lusió i una empenta sense fre. No dic joventut –els vímets fonamentals de l'equip estan en una edat òptima: Messi, Piqué, Busquets, Iniesta o fins i tot Mascherano o Alves–, però cal una ambició verge de jugadors que no han guanyat res important amb un entrenador que vol menjar-se el món. Tasca gens fàcil, el Real Madrid només ha de polir detalls, nosaltres hem de reiniciar un camí perdut.
Aquí, el públic ha de jugar un paper clau, estímul i suport a gent nova que ara de debò és dalt del cim del futbol i a qui no li ha d'agafar vertigen, ni per l'exigència, ni per perdre el món de vista en ser considerat déu dins i fora del camp, però molt menys per l'odiós rumor de fons que de vegades massa seguidors culers manifesten en veure titubejos o errades fruit de la pressió d'un públic massa impacient. Si volem ser el club del món amb més prestigi pel pes del planter i per l'estil que ens ha fet els millors del món per haver fet el millor joc de la història, com deia Joachim Low, el seleccionador alemany campió del món, perquè no es podia jugar millor a futbol, hem de tenir, repeteixo, més paciència que Job.
Pel planter o els nous fitxatges i també per creure que, tot i que potser Messi no arribi al nivell estratosfèric de joc que ha tingut en altres anys, continuarà sent el jugador més determinant del món. Un capteniment que no serà res amb el que haurà de suportar el club en ple procés sobirà del país o bé Luis Suárez, a qui la caverna i tot el seu entorn mai no li perdonaran que hagi escollit jugar en el Barça per damunt de fer-ho en l'equip del règim. Qui no accepta la democràcia pot fer-ne de tots colors. I aquest sí és el cas.