Saba nova

A tot arreu, de tant en tant s'ha de fer una sac­se­jada. No per què en el nos­tre cas cal­gui nete­jar res. No és el final de cicle de Ronald­hino, Deco, Eto'o i la resta que hi va haver en un moment, sinó que cal apor­tar-hi una nova il·lusió i una empenta sense fre. No dic joven­tut –els vímets fona­men­tals de l'equip estan en una edat òptima: Messi, Piqué, Bus­quets, Ini­esta o fins i tot Masc­he­rano o Alves–, però cal una ambició verge de juga­dors que no han gua­nyat res impor­tant amb un entre­na­dor que vol men­jar-se el món. Tasca gens fàcil, el Real Madrid només ha de polir detalls, nosal­tres hem de rei­ni­ciar un camí per­dut.

Aquí, el públic ha de jugar un paper clau, estímul i suport a gent nova que ara de debò és dalt del cim del fut­bol i a qui no li ha d'aga­far ver­ti­gen, ni per l'exigència, ni per per­dre el món de vista en ser con­si­de­rat déu dins i fora del camp, però molt menys per l'odiós rumor de fons que de vega­des massa segui­dors culers mani­fes­ten en veure titu­be­jos o erra­des fruit de la pressió d'un públic massa impa­ci­ent. Si volem ser el club del món amb més pres­tigi pel pes del plan­ter i per l'estil que ens ha fet els millors del món per haver fet el millor joc de la història, com deia Joac­him Low, el selec­ci­o­na­dor ale­many campió del món, perquè no es podia jugar millor a fut­bol, hem de tenir, repe­teixo, més paciència que Job.

Pel plan­ter o els nous fit­xat­ges i també per creure que, tot i que pot­ser Messi no arribi al nivell estra­tosfèric de joc que ha tin­gut en altres anys, con­ti­nuarà sent el juga­dor més deter­mi­nant del món. Un cap­te­ni­ment que no serà res amb el que haurà de supor­tar el club en ple procés sobirà del país o bé Luis Suárez, a qui la caverna i tot el seu entorn mai no li per­do­na­ran que hagi esco­llit jugar en el Barça per damunt de fer-ho en l'equip del règim. Qui no accepta la democràcia pot fer-ne de tots colors. I aquest sí és el cas.