Avui fa exactament sis anys que el CB Girona es va fer l'harakiri, ofegat per una bombolla de proporcions colossals que els seus gestors no van saber/voler/poder desinflar a poc a poc abans que rebentés. Va ser l'adéu a un projecte que mentre va estar a les mans adequades va ser controlable, però que l'arribada del diner fàcil propi de l'època de l'especulació immobiliària i la megalomania del propietari d'Akasvayu –volia evitar escriure el nom però així ens entendrem tots– va dotar d'una fastuositat impròpia.

Aquell epíleg es va començar a escriure l'estiu del 2005. L'estiu de les estrelles. A part de la falta absoluta de realisme per part de qui era patrocinador i va esdevenir propietari, l'altra peça clau en aquella espiral de dispendi va ser un representant de jugadors basc, Gorka Arrinda, un fill de casa bona de Portugalete que controlava els millors jugadors del mercat. La seva presència –a més, en aquella època estava casat amb l'ex-miss Espanya Raquel Rodríguez– en les presentacions dels seus jugadors als llocs més in de Girona aixecava tanta expectació com els mateixos Raül López, Fran Vázquez i Germán Gabriel.

Per descomptat, quan al CB Girona va arribar algú amb seny i quan el patrocinador/propietari va veure que el totxo no tan sols no li donava rendiments de futur, sinó que li ofegava el present, Arrinda, els seus jugadors i les comissions milionàries es van fer fonedissos.

Sis anys més tard, Arrinda torna a ser protagonista d'un fet similar. El representant basc es va convertir, anys més tard, en el màxim accionista del Bilbao Basket en una curiosíssima situació que encara no entenc com va perdurar tant en el temps. L'Arrinda propietari col·locant al seu club els jugadors de l'Arrinda representant. Mercantilment impecable, si no fos que el Bilbao era un club fortament subvencionat amb diner públic. Esquematitzant, i a risc de dir-la pel broc gros, el propietari agafava diners del seu club, que acabaven als comptes de la seva agència. Tot escrupolosament legal. Jo també en sé fer, de negocis.

Però Bilbao també ha petat i, per molt que Arrinda hagués cedit les accions uns mesos enrere per facilitar l'entrada de capital, la seva ombra plana sobre la situació econòmica límit del club. Veurem si Arrinda –que ara vol recuperar les accions– i el defecte de forma que diu que ha trobat en la decisió de l'ACB d'excloure'l són suficient per reenganxar-se a la lliga –vés a saber, potser per això l'han deixat de disset–, però la realitat és que la capital basca no té plaça i sí una motxilla xifrada en 6 milions d'euros, tot i els més de 5 que la Diputació Foral va injectar el 2013.

Que el Bilbao caigui ara de la lliga és, també, una petita victòria dels que han aconseguit sobreviure amb els mínims recursos, i encara menys públics, sense distorsionar el mercat fitxant jugadors sabent que no cobraran i deixant-se la pell per pagar a final de curs i poder continuar un any més. Encara que sigui salvant-se dos anys seguits perquè els de la LEB Or no poden pujar. Això té un valor, i s'ha de dir.