El procés sobiranista iniciat a Catalunya aquests últims anys ha fet vessar rius de tinta en els mitjans de comunicació del país. Pràcticament ningú, sigui de l'àmbit que sigui, no se n'ha estat de dir-hi la seva i de pronunciar-se a favor o en contra, i hem conegut l'opinió de polítics, periodistes, escriptors, actors, músics, científics, economistes, directors de teatre, metges, notaris, jutges, advocats, ecologistes, empresaris, professors d'universitat, sindicalistes i pagesos. Qui més qui menys, tothom hi ha dit la seva, i així cal que sigui perquè per algun motiu estem en un estat de dret.

Però si un àmbit ha destacat pel seu mutisme en relació amb el tema és l'esportiu. Arrencar una paraula a un esportista sobre el procés sobiranista és pràcticament missió impossible. Afortunadament, també hi ha excepcions. Les últimes setmanes, per exemple, a L'Esportiu hem publicat diverses entrevistes als representants de l'esport català que no amaguen el seu suport a la independència, com ara els atletes de muntanya Marc Pinsach i Núria Picas, l'entrenadora de bàsquet Carme Lluveras, el jugador de rugbi Oriol Ripoll, el futbolista Jofre Mateu, la tennista Laura Pous i la nedadora Clàudia Dasca.

Els seus testimonis demostren que els esportistes, per bé que molt a poc a poc i sovint en els esports menys massificats, comencen a perdre la por i no fan cas de les amenaces, que n'hi ha. La Núria Picas, per exemple, n'ha rebut més d'una i de dues per haver lluït l'estelada en les seves victòries, i això que la federació espanyola del seu ram té la seu a Barcelona i està controlada per catalans. Resultat? El boicot s'ha produït a la inversa i és la Núria, com em va confirmar fa unes setmanes, qui ha decidit posar el punt final a la seva relació amb la federació espanyola i presentar-se a les curses amb l'equip privat que la patrocina. Que vagin fent.