Llegia l'altre dia que Zubizarreta seria el director esportiu ideal per a Florentino Pérez. Perquè no hauria de fer res, és clar. Aquests dies es defensa de les crítiques recordant que el Barça és el club d'Europa que més jugadors ha fitxat aquest estiu. El problema no és quants sinó com. L'exemple de Mathieu és, en aquest sentit, devastador. Als seguidors i socis del Barça se'ls ha dit de totes les maneres possibles que en totes les posicions hi ha un pla B per si no és factible fitxar el jugador preferit pel club. Recordem la llarguíssima negociació de fa uns anys per fitxar Filipe Luis. Lendoiro, com ara el València, va ser inflexible en les seves demandes econòmiques. Què va fer Txiki Begiristain? Enviar-lo a pastar fang i fitxar Maxwell per la meitat del preu. És exactament el que hauria de fer Zubi, però per una cosa o una altra no se'n surt i obliga el club a afrontar la clàusula de rescissió de Mathieu, un lateral reconvertit amb més o menys èxit a central.

Però parlem de centrals, que és la posició que fa anar de corcoll el club des de fa cinc anys. Quan el Barça va vendre Ronaldinho al Milan (2008) –i això s'ha d'imputar a l'antiga secretaria tècnica–, no va incloure cap opció preferent per Thiago Silva –greu error–. Quan va veure fa dos anys que el PSG no vendria mai de la vida aquest jugador, no es va atrevir a fitxar Marquinhos –un altre error–. Quan va vendre Villa a l'Atlético, no va posar el nom de Miranda en les negociacions. Quan algun jugador jove ha destacat i encisat el mateix Zubi –Iñigo Martínez i Laporte–, el club no ha gosat fitxar-lo abans que les seves respectives renovacions hagin encarit el producte fins a un límit inaccessible. Quan Mathieu tenia un preu assequible(entre cometes), tampoc es va fer el pas per treure'l de València. Quan hi havia un acord amb Hummels, es va fer valer l'opinió de l'entrenador per sobre de la de la secretaria tècnica. Quan Tata Martino va posar sobre la taula el nom dels joves argentins Musacchio (Vila-real) i Fazio (Sevilla) –tots dos amb experiència en la lliga–, no se li va fer cas. Quan jugadors com Daley Blint s'han desfet per dins amb la possibilitat de jugar al Camp Nou, se'ls ha donat allargues; quan s'han posat en el mercat centrals amb experiència i talent, tots han anat volant cap a d'altres equips (per exemple, Mangala, del Porto, al Manchester City; i Garay, del Benfica, al Xakhtar). Quan es filtra a la premsa el nom de jugadors que teòricament interessen (Agger, Kompany, Vertonghen, Vermaelen i Benatia), l'efecte que s'aconsegueix és el de multiplicar el preu. Quan no apareixen els centrals que realment s'adaptarien al sistema tradicional del Barça (Sakho, Subotic, Van Rhijn, Schär i Koscielny, per citar alguns noms), també hi ha la sospita que la secretaria tècnica no acaba de tenir una llista de jugadors prou qualificada.

Els defensors del fitxatge de Mathieu –perquè d'aquests també n'hi ha–ens recorden el desastre de Txigrinski i encara hi podrien afegir el d'Henrique, que no va arribar a jugar ni un minut a les ordres de Guardiola. L'aposta per Martín Cáceres –que havia de ser el relleu de Puyol– també va ser fallida. Al final, el que necessita realment el Barça i Luis Enrique és que Piqué recuperi el nivell de fa tres temporades.