L'afer Mathieu

Lle­gia l'altre dia que Zubi­zar­reta seria el direc­tor espor­tiu ideal per a Flo­ren­tino Pérez. Perquè no hau­ria de fer res, és clar. Aquests dies es defensa de les crítiques recor­dant que el Barça és el club d'Europa que més juga­dors ha fit­xat aquest estiu. El pro­blema no és quants sinó com. L'exem­ple de Mat­hieu és, en aquest sen­tit, devas­ta­dor. Als segui­dors i socis del Barça se'ls ha dit de totes les mane­res pos­si­bles que en totes les posi­ci­ons hi ha un pla B per si no és fac­ti­ble fit­xar el juga­dor pre­fe­rit pel club. Recor­dem la llarguíssima nego­ci­ació de fa uns anys per fit­xar Filipe Luis. Len­doiro, com ara el València, va ser infle­xi­ble en les seves deman­des econòmiques. Què va fer Txiki Begi­ris­tain? Enviar-lo a pas­tar fang i fit­xar Maxwell per la mei­tat del preu. És exac­ta­ment el que hau­ria de fer Zubi, però per una cosa o una altra no se'n surt i obliga el club a afron­tar la clàusula de res­cissió de Mat­hieu, un late­ral recon­ver­tit amb més o menys èxit a cen­tral.

Però par­lem de cen­trals, que és la posició que fa anar de cor­coll el club des de fa cinc anys. Quan el Barça va ven­dre Ronal­dinho al Milan (2008) –i això s'ha d'impu­tar a l'antiga secre­ta­ria tècnica–, no va incloure cap opció pre­fe­rent per Thi­ago Silva –greu error–. Quan va veure fa dos anys que el PSG no ven­dria mai de la vida aquest juga­dor, no es va atre­vir a fit­xar Mar­quin­hos –un altre error–. Quan va ven­dre Villa a l'Atlético, no va posar el nom de Miranda en les nego­ci­a­ci­ons. Quan algun juga­dor jove ha des­ta­cat i enci­sat el mateix Zubi –Iñigo Martínez i Laporte–, el club no ha gosat fit­xar-lo abans que les seves res­pec­ti­ves reno­va­ci­ons hagin enca­rit el pro­ducte fins a un límit inac­ces­si­ble. Quan Mat­hieu tenia un preu asse­qui­ble(entre come­tes), tam­poc es va fer el pas per treure'l de València. Quan hi havia un acord amb Hum­mels, es va fer valer l'opinió de l'entre­na­dor per sobre de la de la secre­ta­ria tècnica. Quan Tata Mar­tino va posar sobre la taula el nom dels joves argen­tins Musacc­hio (Vila-real) i Fazio (Sevi­lla) –tots dos amb experiència en la lliga–, no se li va fer cas. Quan juga­dors com Daley Blint s'han des­fet per dins amb la pos­si­bi­li­tat de jugar al Camp Nou, se'ls ha donat allar­gues; quan s'han posat en el mer­cat cen­trals amb experiència i talent, tots han anat volant cap a d'altres equips (per exem­ple, Man­gala, del Porto, al Manc­hes­ter City; i Garay, del Ben­fica, al Xakh­tar). Quan es fil­tra a la premsa el nom de juga­dors que teòrica­ment interes­sen (Agger, Kom­pany, Ver­tong­hen, Ver­ma­e­len i Bena­tia), l'efecte que s'acon­se­gueix és el de mul­ti­pli­car el preu. Quan no apa­rei­xen els cen­trals que real­ment s'adap­ta­rien al sis­tema tra­di­ci­o­nal del Barça (Sakho, Sub­o­tic, Van Rhijn, Schär i Kos­ci­elny, per citar alguns noms), també hi ha la sos­pita que la secre­ta­ria tècnica no acaba de tenir una llista de juga­dors prou qua­li­fi­cada.

Els defen­sors del fit­xatge de Mat­hieu –perquè d'aquests també n'hi ha–ens recor­den el des­as­tre de Txi­grinski i encara hi podrien afe­gir el d'Hen­ri­que, que no va arri­bar a jugar ni un minut a les ordres de Guar­di­ola. L'aposta per Martín Cáceres –que havia de ser el relleu de Puyol– també va ser fallida. Al final, el que neces­sita real­ment el Barça i Luis Enri­que és que Piqué recu­peri el nivell de fa tres tem­po­ra­des.