OPINIÓ
De Glasgow a Tarragona
Al costat dels Jocs de la Commonwealth, amb una participació, una tradició i un seguiment mediàtic esplèndid a la majoria dels països anglosaxons, els del Mediterrani, desenganyem-nos, són ben poca cosa. De fet, ni en parlaria si no fos que la propera edició (2017) tindrà lloc a Tarragona, una ciutat que està fent, això sí, un esforç lloable perquè la trobada sigui un èxit.
La qüestió és si Catalunya, d'aquests Jocs, en traurà algun rèdit més enllà que molts esportistes lluitaran per estar entre els millors de les seves disciplines. Aquests dies, a Glasgow, tothom diferencia perfectament els esportistes d'Escòcia, Gal·les i Irlanda dels anglesos. La competitivitat entre tots plegats serà més manifesta que mai ja que Escòcia fa anys que prepara els seus millors atletes perquè facin un bon paper a casa. La ciutat de Glasgow i el govern escocès no havien invertit mai tantes lliures en un esdeveniment esportiu com aquest. Abans que es parlés del referèndum i que l'SPN arribés al govern a Escòcia, a Glasgow –governada pel Partit Laborista Britànic– ja es feien grans plans per als Jocs del 2014. Ningú, però, havia de posar l'accent nacional en els Jocs, un fet que potser haurem de posar sobra la taula a mesura que s'acostin els Jocs de Tarragona. El Comitè Olímpic Espanyol impedirà a qualsevol preu que Catalunya hi sigui representada esportivament. Tampoc veig l'Ajuntament de Tarragona o el seu alcalde fent campanya a favor de les seleccions catalanes. El Tribunal Constitucional ja ens ha avisat que un atleta català i un de castellà no poden córrer un al costat de l'altre amb la samarreta dels seus respectius països. Els escocesos, guanyin o perdin el referèndum, tenen assegurada la seva existència com a país esportiu. Catalunya, en canvi, ho té magre. La tercera via no inclou, en cap cas, un reconeixement mínim que inclogués la participació com a país en els Jocs del Mediterrani. Estem, doncs, avisats.