El cert del futbol
El veritable món del futbol professional són els jugadors, l'entrenador, l'equip tècnic i, clau, els seguidors. La resta gent, per interessos econòmics o personals, massa sovint l'embruten. Fàcil d'entendre si recordem la quantitat de diners que es mouen.
Vendre samarretes és a l'abast de qualsevol, però darrere una samarreta o una altra, hom hi veu uns valors determinats o no. Cal malfiar-se dels clubs que són com granges d'engreix, aquells que fitxen jugadors joves d'Amèrica o de l'Àfrica per, després, vendre'ls als clubs capdavanters de tot el món, o aquells que fitxen per fer-se fotos al costat de l'estrella i així ells semblar-ho. Aquest és el cas del president del Madrid, Florentino Pérez.
I és aquí on apareixen intermediaris o empreses relacionades amb el món del futbol que hi fan l'agost. No cal dir noms; només cal veure els clubs dits venedors que amb l'especulació tapen forats de mala gestió o ambicions desmesurades per a la quantitat real de seguidors que tenen o d'entrades que realment venen, no les que regalen.
Un tècnic del futbol es pot equivocar, i tant que sí! –recordem l'errada de Pep amb Hleb o Txigrinsky–, i un directiu la pot encertar –Laporta amb Eto'o–, però el normal és que siguin només els tècnics els qui actuïn i treballin. Cal, doncs, deixar-ho a les seves mans. Ara bé, els directius han d'actuar quan veuen que els tècnics fan llufa –cas Tata Martino–. Llavors és quan cal refiar-se dels capitans i líders del vestidor. Ser capità és més que dur el braçalet. Significa ser l'ànima de l'esperit de l'equip. Ara, a misses dites, no val dir que el Tata mai va saber dur l'equip i el vestidor. També van badar els capitans i, igual o més, els directius responsables.
Deixem el futbol als professionals, la passió als aficionats i exigim responsabilitat als mandataris.