Qui recorda mínima­ment Luis Enri­que en la seva faceta de juga­dor, la seva feina d'entre­na­dor i algun aspecte de la seva vida pri­vada s'ha d'haver sorprès poc de sen­tir-li dir que des del seu punt de vista el com­po­nent físic és indis­pen­sa­ble, ine­vi­ta­ble. El millor Barça de tots els temps ho ha estat per la con­junció d'un nivell tècnic suprem amb una velo­ci­tat men­tal i física gai­rebé mai vis­tes en el fut­bol i una capa­ci­tat de sacri­fici impor­tant. A par­tir del moment cul­mi­nant d'aquest equip que va fer història allò que s'ha vist ha estat una altra cosa, i ho ha estat, en part, perquè els juga­dors no esta­ven al mateix nivell físic que abans. El joc que pro­po­sava Guar­di­ola pri­mer, Vila­nova, després, i final­ment Mar­tino només podia donar resul­tats des de l'excel·lència. El plan­te­ja­ment fut­bolístic ho exi­gia. No hi podia haver mit­ges tin­tes. En l'estat físic òptim resul­ta­ven ina­tu­ra­bles i per sota d'aquest es trans­for­ma­ven en pre­vi­si­bles i vul­ne­ra­bles, per bé que la seva cate­go­ria els per­me­tia con­ti­nuar gua­nyant títols tot i que amb un fut­bol molt menys vis­tent.

Luis Enri­que diu que vol, sense renun­ciar a allò que se'n diu l'essència del joc del Barça, que l'equip sigui més versàtil, menys pre­vi­si­ble. Per acon­se­guir-ho, l'aspecte físic és indis­pen­sa­ble, ine­vi­ta­ble.