El canvi sempre és bo, repeteixen els gurus empresarials en contraportades de llibres de butxaca per a joves emprenedors. D'aquesta manera, som víctimes el·líptiques d'un discurs consumista en què es relaciona el canvi amb l'eficàcia i, per tant, sempre podem comprar un demà millor a les rebaixes singulars d'uns grans magatzems. Segurament la causa d'aquesta idolatria a una mudança permanent és l'anhel de saciar unes fantasies que no concorden amb la realitat, i per això, en l'àmbit esportiu, encara que els líders pretèrits ens hagin dut a una glòria mesurada, defensem sovint un canvi dràstic com a condició necessària per assolir la utopia del triomf absolut i perenne.

Per aquest fet, celebro que Xavi Pascual enceti la seva setena temporada a la banqueta del Barça. Des de l'Eurolliga del 2010 el Barça ha disputat totes les finals de l'ACB i la copa del Rei i ha faltat només a la final four del 2011. Èxit incontestable per al líder que ha sabut marcar amb delicadesa els tempos de remodelació que exigeix tot grup humà. Mentrestant, pel camí, ha enterrat tres entrenadors a les catacumbes de Madrid, ha sobreviscut a tres presidents blaugrana, ha tatuat un gen competitiu al seu equip i ha aconseguit fer entendre que, sense ell, la història de la secció hauria estat diferent. I tot això sense haver nascut a Belgrad ni haver guanyat Eurolligues amb equips grecs. Molt meritori. Així doncs, una temporada més, fe incontestable en les decisions que pugui prendre Xavi Pascual, i sobretot, no ens deixem portar per les veus de la capital desitjoses d'aprofitar el fracàs de la darrera final four per fer sonar el seductor discurs del canvi per a la banqueta blaugrana. Ells saben millor que ningú que si Xavi Pascual deixa el càrrec podran aconseguir la supremacia que el saber fer de la secció de bàsquet els nega una temporada i una altra. Tenim un líder laboralment exemplar, i que, a més, diria que no té comptes a Suïssa. Cuidem-lo.