Un dels pocs gestos que m'ha reconciliat amb la condició humana aquests dies és el de Keita llançant una ampolla a Pepe. Això és violència, em direu. No, és dignitat. Si t'has criat a l'Àfrica enmig de les seves penúries i un poca-solta, que ja t'havia dit mico a la cara fa uns anys, ara t'escup des de l'arrogància, el mínim que pots fer és això. I després demanes perdó, com un senyor. Aquests són actes que no fan caure mites, una activitat que està de moda aquests dies, sinó que els consagren. Tantes vegades m'he sentit insultat, per exemple, per la senyora que parlava ahir amb els morros cenyits i el Botox desbocat, la Pepe (PP) de la política catalana, que no m'hauria costat ruixar-la amb aigua del Carme. I després, és clar, demanar perdó, com un senyor. M'hauria sentit com el gran Keita, el jugador preferit per Guardiola, recordem-ho. Per alguna cosa devia ser.

Més mites. I ara penso en Messi. La gent és prou madura per entendre que el simple fet de jugar al Barça significa directament una pluja de milions. Però això és una cosa i l'evasió d'impostos, una altra de ben diferent. Fa anys que sentim i llegim que el matrimoni entre els valors i del Barça estava per sobre del bé i el mal, com ho estava (avui sí que toca) en la figura de Jordi Pujol. No estem encara prou acostumats a escandalitzar-nos per l'enginyeria financera dels rics (així, en general). Paguen grans bufets d'advocats i assessors fiscals per cometre un delicte. Per què robar és delicte, oi? Són recursos que haurien d'anar als sectors públics i que, en canvi, volen cap a paradisos fiscals perquè en gaudeixin ells i les seves famílies, que són els que menys en necessiten perquè ja neden en l'abundància. Mentrestant, cues als hospitals i aglomeracions a les escoles. Demagògia en direu. Bé, no cal ser un il·lustre matemàtic per calcular quants diners s'han estalviat en impostos els futbolistes que fan més malabarismes amb els seus diners que amb la pilota; els polítics, els que confessen i els que no, i els empresaris que generen tanta riquesa que es creuen amb el dret d'emportar-se'n una part, ben suculent, cap a territoris inexplorats

Al final tots tenim un dret a decidir inalienable i que cap llei, ni tan sols espanyola, pot prohibir. Vull ser més digne i tenir menys diners o simplement vull tenir més diners? A la resposta a aquesta qüestió s'hi ha d'afegir un fet indiscutible. Com més diners tens, més possibilitats i més facilitats per espoliar la part que et tocaria de l'erari públic. La temptació és gairebé tan enorme com la de Jesús al Sinaí i no tots són tan cristians per resistir-la.

Per això és tan perillosa la idealització, ja sigui en la política, en l'esport o en les arts escèniques. Al Barça, que també necessita una regeneració de dalt a baix, encara n'hi ha, valga'm Déu, que veneren amb els ulls tancats la figura d'anteriors presidents. Ja me'n direu algun que no hagi estat relacionat amb negocis tèrbols.

En qualsevol cas, recomano que la vostra confiança respecte a la corrupció humana, la dels rics i la dels pobres, sigui directament proporcional al nombre de factures que heu peu pagat sense IVA.