Va fer molta fortuna, diumenge passat a la tarda, la cita atribuïda a Salvador Dalí que quan les bicis arribaven a París s'acabava l'estiu. Com a mínim al meu TL (twitter line, allò que llegim quan hi entrem, vaja) mentre repassava mentalment el cop que vaig fer a peu la part del circuit urbà pel qual volaven els herois del Tour, el dia abans que el Barça guanyés la seva última Eurolliga. Però és que ha arribat l'estiu? Si ni ahir al matí vaig voler fer un port XL, el que tinc més a prop de casa, i vaig haver de recular i encara vaig arribar xop a casa... A les 10 del matí!

Superada la cita daliniana va arribar la caiguda de Jean-Christophe Péraud. M'encanten, els moments en què, per exemple, Sylvain Chavanel i el mateix Vincenzo Nibali fan aturar els que van al davant, perquè entri el subcampió. Les lleis no escrites..

Després va venir la imatge, no menys significativa, de Jens Voigt assegut en una de les mitjanes del circuit de l'avinguda de llambordes, capcot i a uns centímetres de la seva Trek, aparcada. L'alemany, que el mes que ve farà 43 anys, ja no tornarà a córrer el Tour, prova de la qual ha completat més de 300 etapes.

I després les dades, els premis que ha guanyat Nibali i la comparació, tan odiosa amb el que guanya el campió de Roland Garros. 450.000 el ciclista i 1.200.000 euros més l'altre.

“Córrer el Tour”, em responia Arnau Solé aquesta setmana quan li feia el test de preguntes per a la sèrie de reportatges d'esportistes nascuts el 92. Un dels nostres. Independentista. Fan de Lance Armstrong. Escalador i bon contrarellotgista. Des d'ahir que és stagiaire del Caja Rural, amb qui competia en l'equip filial. Recordo, ara fa un any, que parlava amb Airan Fernández, quan passava a la nova condició amb el Vini Fantini. I aquest any ha hagut de marxar a un equip del Japó, per poder-se guanyar la vida. Com era allò? Sempre quedarà...