No és un home de la meva vida
és una oportunitat per reflectir-se en un equip
de manera millorada. S'haurà
de veure
Una dona gens aficionada al futbol m'ha preguntat què em sembla Luis Enrique, del qual diu que fa cara d'emprenyat, com si sempre estigués a punt de mossegar. Li he contestat que com a entrenador encara no ho sé, encara que va començar a exercir-ne al Barça B substituint Guardiola, però que mai no el vaig triar com “un home de la meva vida”. No sabia de què li parlava perquè, encara que sigui lectora i fins subscriptora d'El Punt des de fa molts anys, mai no ha llegit El 9, ara L'Esportiu, del qual explicaré amb orgull que un professor de premsa esportiva en una universitat em va dir fa poc que és l'únic diari esportiu català amb informació i opinió independents. El cas és que estic pràcticament segura que no l'ha llegit mai i això dóna la mesura del seu poc interès pel futbol i en general per l'esport. És una indiferència que entenc encara que no la comparteixi. És més: és de les poques indiferències, si no és l'única, que entenc sense compartir-la perquè més aviat em costa fer-ho: em relaciono molt mal malament, per exemple, amb les persones a les quals no els agrada el cinema o no els agrada el cinema que a mi m'agrada. En fi, no em molesta aquesta indiferència perquè me la imagino com una forma de resistència, encara que moltes vegades sigui inconscient, a l'omnipresència del futbol, a l'espai que ocupa en els mitjans, la societat i moltes vides en singular. A més, no oblido que molts d'indiferents són dones, alienes a aquest món tan masculí, a vegades barroerament i fins i tot brutalment masculí.
Però fins i tot aquesta dona indiferent al futbol m'ha preguntat per Luis Enrique perquè deu percebre que molts dels seus familiars, amics, coneguts i saludats senten una certa incertesa pel futur del Barça. D'altra banda m'adono que sembla com si hagués donat per fet que els lectors saben a què em refereixo amb un “home de la meva vida”. Potser són lectors recents de L'Esportiu i, en el cas que fossin antics, no necessàriament haurien llegit una sèrie (de fet, van ser dues) en què, a l'inici del diari, vaig intentar aportar un retrat personal dels meus futbolistes preferits. No hi vaig incloure Luis Enrique, que en aquella època encara jugava al Barça. Sé que va ser un ídol del barcelonisme, en part perquè va renegar del Real Madrid, on va jugar cinc temporades, i també en part perquè era d'aquella mena de jugadors guerrers que lluiten, que no s'afebleixen, que planten cara, que mosseguen, encara que no sigui de la manera literal amb què ho fa un fitxatge recent del Barça. Aquest és un club amb una afició a la qual generalment li agrada una pràctica refinada del futbol, però que considera (els uns més que els altres) que també hi ha d'haver jugadors batalladors i incansables. Luis Enrique, sense que amb això vulgui dir que no tenia tècnica, era així: lluitava, s'emprenyava, s'enfrontava als contraris i posem-hi que també era una mica pinxo. Quan aquest xixonenc, que va iniciar-se a l'Sporting de la seva ciutat, jugava al Real Madrid (els tres primers anys coincidint amb les tres últimes temporades de les quatre que va guanyar el Barça de Cruyff) era dels futbolistes que més devien odiar els barcelonistes. Quan va canviar de bàndol, i van començar a odiar-lo a Madrid, l'actitud barcelonista també va canviar fins a estimar-lo. Va arribar amb Robson, va triomfar i després va fracassar com tothom amb Van Gaal, va passar la pena de l'època Gaspart i es va acomiadar amb Rijkaard. Tampoc és que en tingui un mal record. Ara bé, els jugadors que m'han semblat odiosos en un altre equip no m'acaben d'agradar mai si juguen al meu equip. Com tampoc m'agraden prou aquells que, jugant al Barça, els barcelonistes imaginem que els odiaríem si ho fessin en un altre equip. Tanmateix, no crec que quan un ex-futbolista entrena un equip, aquest ha de ser a imatge i semblança del jugador que va ser. Potser, de fet, entrenar és una oportunitat per reflectir-se en un equip de manera millorada. Tot s'haurà de veure.