Hisenda som tots i cadascú ha de pagar el que li toca. D'acord. I, a dia d'avui, que se sàpiga, Messi ha pagat tot el que el fisc espa­nyol ha deter­mi­nat que li devia (i que, com s'ha dit, el con­ver­teix en el “pri­mer con­tri­bu­ent” de tot l'Estat espa­nyol). Però la cosa no s'ha aca­bat aquí i tot sem­bla indi­car que, final­ment, l'astre argentí aca­barà asse­gut davant el jutge de Gavà, que segons va dic­ta­mi­nar la set­mana pas­sada i d'acord amb el posi­ci­o­na­ment que sem­bla que adop­tarà l'Advo­ca­cia de l'Estat, veu “indi­cis sufi­ci­ents” per con­si­de­rar que Messi “podria haver cone­gut i con­sen­tit la cre­ació i man­te­ni­ment d'una estruc­tura societària fictícia”. El magis­trat deter­mina que l'entra­mat “tenia com a única fina­li­tat elu­dir el com­pli­ment de les obli­ga­ci­ons tri­butàries deri­va­des dels ingres­sos gene­rats per l'explo­tació dels seus drets d'imatge”. En la pri­mera decla­ració de la renda inves­ti­gada, de les tres que se li recla­men (2007, 2008 i 2009), Messi tenia 20 anys.

No es tracta de jus­ti­fi­car res, però el cas de Leo Messi –com d'altres que s'estan pro­duint dar­re­ra­ment i que tots tenim pre­sents– fa molta pudor des del seu inici. La línia que separa la volun­tat de come­tre un delicte; és a dir, actuar de mala fe i, per tant, d'haver de res­pon­dre davant d'un jutge, o sim­ple­ment d'haver incor­re­gut en irre­gu­la­ri­tats, per divergència d'inter­pre­ta­ci­ons de la com­plexíssima regu­lació fis­cal, és molt fina com m'han expli­cat els espe­ci­a­lis­tes con­sul­tats per aquest obser­va­dor; i sem­pre està sot­mesa a cri­teri de la part san­ci­o­na­dora.

De manera molt dife­rent, en canvi, han evo­lu­ci­o­nat i s'han resolt els casos dels també fut­bo­lis­tes Xabi Alonso i Iker Casi­llas, tots dos del Madrid, els quals també han hagut de pagar una mor­te­rada de mili­ons a Hisenda per regu­lar les seves situ­a­ci­ons res­pec­ti­ves, també en con­cepte dels famo­sos drets d'imatge. En cap cas no s'ha con­si­de­rat, des de l'admi­nis­tració, que aquests dos juga­dors –espa­nyols i defen­sors de la roja– hagin pogut actuar de mala fe. En tots dos casos, Hisenda va nego­ciar amb ells, van pagar el deute i les dues notícies gai­rebé van pas­sar inad­ver­ti­des en els mit­jans de comu­ni­cació. Ni escar­nis públics, ni defe­nes­tra­ci­ons, ni asset­ja­ments, ni cri­mi­na­lit­za­ci­ons... amb tot el que això suposa de cara a minar i afec­tar la moral de les per­so­nes.

Arri­bats a aquest punt, i amb tota la cau­tela, no em puc resis­tir de for­mu­lar una pre­gunta, això sí, clara i rotunda: Si Messi no fos del Barça; o encara millor, si Messi fos la icona del Real Madrid coro­nat com a millor equip de la història, el trac­ta­ment i la reper­cussió del seu cas, en tots els nivells, hau­ria estat el mateix? La res­posta, un ser­vi­dor, la té claríssima.

Men­tre acabo d'enlles­tir aquesta nota i amb la imatge fas­ci­nant del mar al meu davant, recordo aque­lla apa­rició esperpèntica (abril del 2010) de qui ales­ho­res era el direc­tor de Marca i el nom del qual no vull recor­dar, quan en el seu vide­o­blog va dei­xar anar allò de: “S'ha d'atu­rar Messi per la via civil o per la cri­mi­nal.” I es va que­dar tan ample. Fut­bolísti­ca­ment, han inten­tat atu­rar Messi de totes les mane­res pos­si­bles i ima­gi­na­bles, i no ho han acon­se­guit. Doncs haurà de ser per “la via cri­mi­nal”... Cri­mi­na­lit­zar Messi, lite­ral­ment.