Per Santa Anna vaig córrer la cursa de la festa major d'Òrrius. Si fa no fa 11 quilòmetres que transcorren per la muntanya de Céllecs d'aquest poblet del Maresme, l'arcàdia feliç de la meva infantesa. L'havia fet altres vegades, però aquest cop el seu traçat trencacames se'm va fer més costerut que mai. Hi va haver estones que les cames no tiraven, que el cap traçava uns plans que músculs i pulmons no acabaven d'obeir. Va ser, en aquest sentit, un florilegi de pensaments contrariats que maldaven per fer anar la màquina, seguir corrent, avançant... En algun d'aquests moments es va escolar al meu cervell Haruki Murakami i el seu llibre De què parlo de quan parlo de córrer. Aquest és un llibre molt tocant de peus de terra sobre la seva experiència de córrer i fer llargues distàncies i com l'ha influït i modelat, fins al punt de fer afirmacions com aquesta: “Estic convençut que si quan vaig començar a escriure no hagués començat a córrer, la meva obra hauria estat diferent.”

Jo no puc opinar de les seves novel·les perquè no les he llegit, tampoc de l'experiència de fer maratons com les que descriu en el llibre perquè mai he passat dels 21 quilòmetres. Però, en canvi, aquell vespre, quan alguna gota de suor em feia venir coïssor als ulls, vaig pensar en una de les moltes escenes corrent que descriu Murakami: fent tot sol, sota un sol aclaparador, a pit descobert, la marató d'Atenes. Vaig pensar en això i les toxines que diu que elimina en córrer, com aquella constància i la suma d'esforços l'ajuda a escriure, perquè són mecanismes que sent paral·lels. Paradoxalment, i malgrat el boom del running (que no de córrer), el fons, aplicat a la cosa quotidiana, no sol tenir gaire bona premsa. Agrada més l'escopetada, el xivarri d'una estona, la promesa vàcua, que no pas la pràctica del fons. Per aquest motiu, segurament, Murakami recorda: “Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti ningú; l'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix.”

I mirant el voltant, hi ha un punt de la cursa d'Òrrius que s'obre un paisatge espaterrant, que deixa bocabadat: de cop, veus un poble de la costa, diuen que és Premià, i el mar, allà, molt gran. Alenteixes el pas, fas un esgarip de felicitat i segueixes. Encara queda un bon tros, passaràs estones de córrer sola, passaràs Can Prat i un grup t'animarà i gairebé que els abraçaries, faràs la pujada final, aquell pujadot fins a la plaça, on tens la família; en acabar et vindrà una glopada i tot, però ho hauràs fet. Per sobre del temps que preveies, sense baixar encara de l'hora, que ho faràs –i tant si ho faràs–, però amb un grapat de sensacions i una punta d'orgull, que ve de la perseverança resistent. Després, un cop dutxada, al bar de la piscina d'Òrrius tastaràs unes costelletes de xai que t'empassaràs com mel dels déus. No omplen titulars, però per avançar també calen curses complicades com aquesta.