Patir una mica

Per Santa Anna vaig córrer la cursa de la festa major d'Òrrius. Si fa no fa 11 quilòmetres que trans­cor­ren per la mun­ta­nya de Céllecs d'aquest poblet del Maresme, l'arcàdia feliç de la meva infan­tesa. L'havia fet altres vega­des, però aquest cop el seu traçat tren­ca­ca­mes se'm va fer més cos­te­rut que mai. Hi va haver esto­nes que les cames no tira­ven, que el cap traçava uns plans que músculs i pul­mons no aca­ba­ven d'obeir. Va ser, en aquest sen­tit, un flo­ri­legi de pen­sa­ments con­tra­ri­ats que mal­da­ven per fer anar la màquina, seguir cor­rent, avançant... En algun d'aquests moments es va esco­lar al meu cer­vell Haruki Murakami i el seu lli­bre De què parlo de quan parlo de córrer. Aquest és un lli­bre molt tocant de peus de terra sobre la seva experiència de córrer i fer llar­gues distàncies i com l'ha influït i mode­lat, fins al punt de fer afir­ma­ci­ons com aquesta: “Estic con­vençut que si quan vaig començar a escriure no hagués començat a córrer, la meva obra hau­ria estat dife­rent.”

Jo no puc opi­nar de les seves novel·les perquè no les he lle­git, tam­poc de l'experiència de fer mara­tons com les que des­criu en el lli­bre perquè mai he pas­sat dels 21 quilòmetres. Però, en canvi, aquell ves­pre, quan alguna gota de suor em feia venir coïssor als ulls, vaig pen­sar en una de les mol­tes esce­nes cor­rent que des­criu Murakami: fent tot sol, sota un sol acla­pa­ra­dor, a pit des­co­bert, la marató d'Ate­nes. Vaig pen­sar en això i les toxi­nes que diu que eli­mina en córrer, com aque­lla constància i la suma d'esforços l'ajuda a escriure, perquè són meca­nis­mes que sent paral·lels. Para­do­xal­ment, i mal­grat el boom del run­ning (que no de córrer), el fons, apli­cat a la cosa quo­ti­di­ana, no sol tenir gaire bona premsa. Agrada més l'esco­pe­tada, el xivarri d'una estona, la pro­mesa vàcua, que no pas la pràctica del fons. Per aquest motiu, segu­ra­ment, Murakami recorda: “Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti ningú; l'únic que he de fer és mirar el pai­satge que m'envolta i a mi mateix.”

I mirant el vol­tant, hi ha un punt de la cursa d'Òrrius que s'obre un pai­satge espa­ter­rant, que deixa boca­ba­dat: de cop, veus un poble de la costa, diuen que és Premià, i el mar, allà, molt gran. Alen­tei­xes el pas, fas un esga­rip de feli­ci­tat i seguei­xes. Encara queda un bon tros, pas­saràs esto­nes de córrer sola, pas­saràs Can Prat i un grup t'ani­marà i gai­rebé que els abraçaries, faràs la pujada final, aquell puja­dot fins a la plaça, on tens la família; en aca­bar et vindrà una glo­pada i tot, però ho hauràs fet. Per sobre del temps que pre­ve­ies, sense bai­xar encara de l'hora, que ho faràs –i tant si ho faràs–, però amb un gra­pat de sen­sa­ci­ons i una punta d'orgull, que ve de la per­se­ve­rança resis­tent. Després, un cop dut­xada, al bar de la pis­cina d'Òrrius tas­taràs unes cos­te­lle­tes de xai que t'empas­saràs com mel dels déus. No omplen titu­lars, però per avançar també calen cur­ses com­pli­ca­des com aquesta.