No és cap àngel i la inconsciència inhe­rent als 23 anys l'ha conduït, de vega­des, a actuar per ram­pells. Ho va fer el curs 2009/10, quan va dei­xar a l'esta­cada el Palència –hi va actuar cedit pel Madrid–, qua­tre jor­na­des abans del final de LEB Or i jugant-se la per­manència, per ser al Nike Hoop Sum­mit, a Port­land. Ara, no ha estat ben bé així, si bé la decisió defi­ni­tiva del canvi de Madrid per Chi­cago va madu­rar del tot l'últim mes de com­pe­tició. S'havia dete­ri­o­rat molt la relació amb Pablo Laso –el tècnic el va rele­gar molts minuts a la ban­queta i en pri­o­ri­tat com a arma ofen­siva– i ell, des­cen­trat, va fer un final de la Lliga Endesa hor­ri­ble. Impropi d'una peça dese­qui­li­brant, sens dubte el millor 4 de fora de l'NBA.

Que l'epíleg de la relació entre Nikola Miro­tic i el Madrid no hagi aca­bat com les dues parts desit­ja­ven –set­ma­nes enrere, l'aler pivot se sen­tia dis­po­sat a con­ti­nuar, decisió rea­fir­mada pel nai­xe­ment del seu pri­mer fill, Ale­xei, just després de la final a qua­tre de Milà– no jus­ti­fica l'acti­tud de la casa blanca envers el major talent for­mat a la seva base en els últims anys i que, i això no es pot obviar, ha dei­xat a les arques del club 2,5 mili­ons d'euros del paga­ment de la seva clàusula de res­cissió. Ja fa divuit dies que va ser pre­sen­tat al Uni­ted Cen­ter de Chi­cago, jun­ta­ment amb Pau Gasol, com a nou juga­dor dels Bulls, i des de Madrid, única­ment hi ha hagut silenci. Ni un gest d'agraïment per part de ningú, ni un trist comu­ni­cat per un juga­dor indis­pen­sa­ble per expli­car els últims èxits del Madrid. I, si no, que l'hi pre­gun­tin al Barça al qual, excepte en la final abans men­ci­o­nada, sem­pre feia moltíssim mal. El club blanc ha de dei­xar de banda aquest orgull tan estúpid i tri­bu­tar l'home­natge que es mereix a un juga­dor molt espe­cial que, als 15 anys, va dei­xar el seu Mon­te­ne­gro natal amb els seus pares per per­se­guir el somni de ser pro­fes­si­o­nal. Lla­vors, era tan sols un pro­jecte de juga­dor que, tot just dos anys abans, havia deci­dit dei­xar el fut­bol per ins­criure's en la Joker School, una escola de bàsquet de Pod­go­rica. Allà, va tenir Jadran Vuja­cic de men­tor, per­sona cab­dal en els seus ini­cis i també en la decisió d'accep­tar l'oferta del Madrid en edat ado­les­cent.

A la capi­tal d'Espa­nya, ja ningú veu Miro­tic en posi­tiu. I qui ho fa, no tri­garà a unir-se al grup de crítics. Només ha fet falta que es fes públic el seu con­tracte amb els Bulls –tres anys i 17 mili­ons de dòlars en total, el millor d'un rookie euro­peu– perquè se'l titllés ja de pes­se­ter, tot i que els motius econòmics no han estat els que han traçat el seu destí. Aquesta tiban­tor amb el Madrid s'uneix a la que viu també amb la FEB i que tants mal­de­caps li ha gene­rat. Del nen pro­digi del 2010 naci­o­na­lit­zat per carta de natu­ra­lesa i que el 2011 va dur Espa­nya a l'or sub-20 amb una actu­ació mai vista (MVP, amb 27 punts i 10 rebots de mit­jana), a repu­diat. L'eclosió d'Ibaka i la impos­si­bi­li­tat de tenir dos naci­o­na­lit­zats a l'equip va gene­rar un con­flicte d'interes­sos que l'ha esquit­xat. Fa un any, la FEB el va recla­mar per a l'euro­peu, però ell volia garan­ties. No volia ser un pedaç per la renúncia d'Ibaka i va exi­gir un docu­ment sig­nat en què se li garantís ser en el mun­dial. No el va obte­nir i la corda es va tren­car, fins al punt que la des­con­fiança entre les parts és màxima.

A Mon­te­ne­gro, cícli­ca­ment van insis­tint en la volun­tat de recu­pe­rar-lo. I, si bé la nor­ma­tiva inter­na­ci­o­nal impe­deix jugar amb un altre país als juga­dors que han par­ti­ci­pat en una com­pe­tició ofi­cial després dels 17 anys, hi ha una escletxa. En cir­cumstàncies espe­ci­als, la FIBA li podria auto­rit­zar un canvi si Miro­tic expressés per escrit el desig de jugar amb Mon­te­ne­gro. Jo ara ja no des­car­ta­ria res.