Xavi Hernández comença de zero. Luis Enrique li ha dit que és un més de la plantilla, però Xavi no és un més de la plantilla. No ho és des d'un punt de vista simbòlic, òbviament, el del jugador que més vegades ha defensat la samarreta blaugrana, però sobretot no ho és des d'una òptica futbolística. Perquè Xavi, amb les seves innombrables virtuts i amb els seus escassos defectes, és un tot i no una part. És un futbolista matriu i mai un complement. La seva trajectòria així ho dicta, i també el testimoni d'aquells que millor el coneixen. “Xavi no deixa un buit, deixa un llegat”, reconeix Vicente del Bosque ara que ja no disposarà de la seva batuta. Fins i tot amb una figura tan fulgurant com la de Leo Messi a l'equip, pocs discutirien a assenyalar Xavi com la definició perfecta del millor Barça de la història, l'estil concentrat en un sol cos. El de Terrassa ha estat el cervell d'un equip emfàticament intel·lectual i una peça fonamental també en el creixement exponencial de Messi cap a l'Olimp.

Sense ell, el Barça s'encaminava cap a una difícil redefinició identitària. Traumàtica a la força, esclava d'un passat gloriós, però conscient. El seu adéu abaixava tant sí com no el teló d'una manera de fer, per molt que l'anomenat ADN Barça es cregui inalterable. Xavi no era (no és) una baula qualsevol de l'engranatge blaugrana i s'ha guanyat tot el dret a decidir com i quan acaba la seva trajectòria al club. El club li reconeix, amb paraules i fets, però segurament és conscient que aparca una situació difícil –la d'encetar una era post-Xavi– per emprendre'n una de delicada. Luis Enrique, que ha rebut la marxa enrere del migcampista sense eufòries, havia imaginat ja el seu Barça sense el de Terrassa, potser un equip més guerrer, innegociablement ofensiu, però sense tanta pausa.

Xavi assegura que no posarà ni una mala cara i segurament no ho farà, però la seva sola presència és un condicionant prou decisiu, un nexe indissoluble entre el passat recent i el futur que Luis Enrique intenta construir. I això és positiu o negatiu? Ni idea. Suposo que depenent de com es gestioni. D'entrada, és evident que amb Xavi en un terreny de joc, el Barça, ara mateix, ho té més clar. Lògic, tenint en compte que està tot per fer.

Ara bé, inevitablement la llum de l'egarenc s'apaga de mica en mica, el desgast físic no perdona i el dilema de Luis Enrique és decidir quanta dosi de Xavi Hernández vol al seu equip. Teixir al seu voltant pot ser una garantia, a causa de la seva qualitat i experiència, però també un símptoma de transitorietat inquietant, sobretot després d'haver vist el futbolista amb un peu i mig fora del club. D'altra banda, acotar-li el protagonisme pot semblar recomanable amb vista a llaurar un futur autosuficient, però Xavi mai ha estat un futbolista d'estones i, de fet, sentir-se secundari és el principal argument que ha utilitzat ell mateix per justificar la seva marxa en fals del Barça aquest mateix estiu. De l'equilibri entre una cosa i l'altra suposo que hauria de sortir la solució idònia, però el futbol no són matemàtiques i més quan el subjecte en qüestió és algú de la dimensió de Xavi Hernández.