Abans de començar el partit de pretemporada contra el HJK Hèlsinki, dissabte passat, van homenatjar Jari Litmanen, aquell jugador que amb el Barça mai no va fer res del que havia fet a l'Ajax. D'això només en fa una dècada i escaig i encara ho podem recordar, com passa també amb la mitologia maradoniana d'un altre rival de pretemporada, el Nàpols. Però, i si reculem una mica més i parlem del Niça? El club francès, que celebra el centenari, va aprofitar el seu amistós –“un dels grans esdeveniments de l'estiu a la Côte d'Azur”– per homenatjar l'equip que fa 40 anys va batre el Barça de Michels (i d'un Cruyff sense permís per jugar) a la copa de Fires.

El dia que es jugava aquest amistós em va trucar en Lluís Solà, un savi del futbol i de la premsa en català, sorprès perquè amb prou feines havia vist en els mitjans cap recordatori, com a prèvia, d'un altre partit mític entre el Barça i el Niça. Me l'explica i xalo. I no tinc més remei que parlar-ne. El 1952 el Barça va guanyar la copa Llatina –es pot considerar la prèvia de la copa d'Europa i ara Champions– contra el Niça, al Parc dels Prínceps de París. La va guanyar el llegendari Barça de les cinc copes, amb un gol de César, i amb Kubala, Ramallets i companyia al capdavant. Aquesta va ser, precisament, la cinquena copa d'aquella temporada. Però és que, a més, en plena dictadura franquista, aquest títol i la rebuda de l'equip a Catalunya va ser “la primera gran explosió d'entusiasme col·lectiu” des de la victòria a la final de Copa del 1942. I també, “el moment àlgid d'aquell equip irrepetible”. Aquest episodi el trobem recollit en el llibre de Solà, De Gamper a Cruyff. El Barça d'ahir explicat als culers d'avui. Sobre la rebuda, a La Vanguardia Española de l'endemà hi deia: “El entusiasmo con que había sido registrado el paso de la caravana por los pueblos desde Granollers y Mataró, todo a lo largo de la costa, hasta entrar en el casco urbano se prolongó, más enfervorizado si cabe, durante el desfile por las calles de Barcelona.” La memòria de peix d'aquest país té algun remei? Cal que nosaltres mateixos ens escamotegem les pròpies victòries? Tan enderiats estem en mirar-nos el melic present?

Pel que he vist fent unes cerques a vol d'ocell, a la prèvia del Niça-Barça es va parlar una mica més d'altres facècies que no pas d'aquest triomf que en els anys crus de la postguerra significava una escletxa d'alegria per a una societat asfixiada: es va parlar del Niça on havia jugat Samitier durant la guerra o de la derrota de l'equip de Mitchels fa 40 anys (una nota del Barça recollia tant l'enfrontament triomfant com el funest). En acabar la conversa, li dono les gràcies a en Solà pel seu atent servei enciclopèdic futbolístic i ell em diu una frase reveladora del sentit d'aquest oblit, de per què l'havia migempipat: “seria com si un dia d'aquests ens oblidéssim d'una de les copes d'Europa que hem guanyat.”