Província o nació
es rendeix i guanya una tercera via oblidem-nos per sempre més
de les seleccions nacionals
Ara que la tempesta perfecta cau sobre el govern català en forma de cul de sac (9-N), de ben segur els senyors de la tercera via tornaran a treure el cap amb els seus dos joves representants al capdavant (Duran i Lleida i Iceta) i amb un federalista de soca-rel, Pedro Sánchez, com a principal suport a Madrid. Les conseqüències d'una nova negociació de peix al cove o d'una versió postpujoliana de la puta i la ramoneta són ben conegudes. És la història de la transició, la d'una regió o província (en el sentit romà del terme) sotmesa a un poder central que aspira a la mateixa sobirania que un nen d'11 anys davant els seus pares.
I què n'han dit sobre esports i seleccions en aquests darrers anys els apòstols de la tercera via, aquests senyors que se senten humiliats si algú insinua que el seu catalanisme no és tan pur com els dels altres. Doncs res. Per què? Perquè si bé l'Estat és capaç de cedir alguna engruna a Catalunya per honorar la moderació i el seny de Duran i Lleida i el socialisme sencer, és impossible (impossible amb lletres ben altes), que en qualsevol xerrada, ni que sigui informal, a algú se li acudeixi insinuar que les aspiracions internacionalistes de les federacions catalanes –validades amb jurisprudència pel Tribunal d'Arbitratge Esportiu de Lausana– puguin tirar endavant en una futura Catalunya federal.
“Perdeu tota esperança”, escriu Dant just abans que Virgili s'endinsi en l'infern. Així serà qualsevol negociació (inclosa la de la representació esportiva) si Catalunya no es rebel·la contra la llei espanyola i demana empara en tribunals forans perquè els drets, com adverteix Chomsky, no són mai cedits, sinó conquerits. Per això una petita entitat, com la federació de bitlles de l'incansable Joan Ricart, s'asseu al costat d'una associació espanyola en una federació internacional amb els mateixos drets i deures. Si hagués esperat el permís del Consell Superior d'Esports o del Tribunal Constitucional per fer el pas, simplement no l'hauria fet mai. Els problemes a què s'enfronta aquesta petita entitat són cada dia enormes, però n'hi ha un que ja no figura en el seu diccionari: submissió.
En l'esport hem vist, doncs, que trencar la legalitat espanyola a través de la legitimitat i de la legalitat internacional és possible. Recordem que ho va fer la federació de patinatge, que durant uns mesos va ser independent i va provocar un trasbals considerable a les oficines diplomàtiques espanyoles de diversos països. L'operació no va ser reeixida, però ningú nega que aquell va ser un gest valent, un desafiament que va marcar una clara diferència entre què és Catalunya (un territori a vigilar) i qualsevol altra autonomia, inclosa la del País Basc, que mai s'havia atrevit a arribar tan lluny.
Hi ha altres federacions, encara més petites, que han posat l'Estat espanyol contra les cordes amb uns mitjans tan escassos que els responsables de lluitar contra ells a Madrid s'han avergonyit i tot. Amb aquests precedents em pregunto si atrevirà a rendir-se el govern per un recurs d'un Tribunal Constitucional format per quatre galifardeus, dit això sense cap respecte.