La pregunta retòrica és obligada: amb tot el que ha passat i passa en aquest club, on para l'oposició? No n'hi ha i, a sobre, ha desaparegut del mapa. Com és que es delega la denúncia, l'argumentació, el debat, a quatre veus dissidents –i amb prou feines– sorgides d'un periodisme cada cop més mesell? Encara pitjor, sents oposició com a terme aplicat al barcelonisme i l'han convertit en pejoratiu, territori de quatre tossuts que sempre protesten i que estan sota sospita, directament, d'estar a sou d'en Florentino. Pejoratiu, com ens hem de veure, quan resulta tan imprescindible com respirar. Esperem que el barcelonisme sigui molts anys un sentiment que reflecteixi tota mena de visions i sensibilitats, tot un ventall complex, perquè aquesta enriquidora diversitat forma part de la seva ànima, dels seus trets diferencials més valuosos. L'oposició és imprescindible en l'entramat democràtic del club, té l'obligació de parlar, canalitzar el malestar, oferir alternatives i altres punts de vista, construir donant solucions als problemes i denunciar relliscades, opacitats, interessos privats, situacions antitètiques al tarannà del Més que un club. La seva feina és bàsica, no se'n pot prescindir. O hi ha rèplica o et surt la propaganda oficial a dir que vius en el paradís blaugrana, lluint el seu cinisme, tal com succeeix ara mateix. Ells, a la seva. Com que ningú piula...

Expressem la nostra perplexitat davant la renúncia d'aquells que haurien de presentar alternatives i una altra manera de ser, fer, pensar i obrar respecte a la batuta actual. Ja no parlem ara d'una posició de defensa de la identitat nacional des del club, que també, sinó de tantes i tantes peripècies viscudes en aquests quatre anys que aconsegueixen enrojolar de vergonya aliena tots aquells que desitgen i somien un Barça ben portat, d'acord amb certes lleis no escrites però comunament acceptades. Res. Serà per tacticisme, per estratègia, per no cremar-se o per qualsevol excusa de mal pagador, el cas és que l'oposició només brilla per la seva absència. I encara pitjor quan aquells que no l'enyoren argumenten que el Madrid tampoc en té, d'oposició, ni falta que li fa, perquè es destapa amb el més nefast dels plantejaments imaginables. Què n'hem de fer, de com volen ells ser dirigits? Si opten pel cabdillisme, ja s'ho faran, però aquí no vam adoptar un compromís de democràcia gairebé eterna per veure'ns ara com ens veiem, sense que ningú digui clarament i a tots els vents que hi ha una altra manera d'entendre i portar aquest club que ha estat sempre patrimoni comú i que ara va pel camí –subterrani, això sí– de ser convertit en una propietat privada dirigida per gent a la qual no els afecten els disbarats esportius, els contractes lamentables amb dictadures àrabs ni la colla de despropòsits legals que anem acumulant. Diuen els estrategs que, si vols ser l'alternativa de poder, n'hi ha prou amb aparèixer durant la campanya electoral. No senyor, de cap de les maneres. El Barça necessita el debat de l'oposició en tot moment. O ens segrestaran el club, tal com comença a passar sense que ningú badi boca ni se'n preocupi. És una rere l'altra: el TAS, Deulofeu, la broma del Gamper de demà... L'etcètera no s'acaba mai. I tothom callat.