L'estiu a les comarques gironines ha tornat a ser mogut un any més. La gesta de l'ascens del Llagostera a la segona divisió A ha desencadenat un seguit de fets que ens han permès als periodistes que seguim diàriament el futbol de la zona estar ben distrets. Escrivint i observant els fets que han afectat tant els llagosterencs com el Girona, m'ha vingut al cap una professora d'anglès que vaig tenir a la universitat. De procedència britànica –de Liverpool, crec que era–, recordo que un dia ens va explicar que els catalans tenim molts coneguts que ens pensem que són amics; i en canvi, poques amistats de veritat. Ella, recordant la seva vida al nord d'Anglaterra, i segons la manera de fer britànica, argumentava que un conegut és aquell amb qui et saludes, li preguntes com li va la vida i fins i tot hi prendries una cervesa; i en canvi, un amic és com un germà, una persona amb qui comparteixes moments molt personals, siguin feliços o tristos. Segons la meva exdocent de llengua estrangera, es veu que els catalans ho posem tot en el mateix sac i considerem un amic sense gaire criteri, banalitzant aquesta paraula, quan en realitat ens volem referir a un company o a un conegut.

Què té a veure, això, amb el futbol gironí? Doncs que, partint d'aquesta anàlisi de la meva professora –aficionada al Liverpool, per cert–, crec que en això del futbol les amistats entre clubs són força artificials. Què vol dir que dues entitats que comparteixen un mateix objectiu –la victòria, els tres punts, un títol– són amigues? En els darrers mesos s'ha parlat molt sobre l'amistat entre el Girona i el Llagostera, una relació que va començar de color de rosa i amb els dos equips compartint Montilivi i que ha evolucionat cap a un distanciament geogràfic –el Llagostera jugarà finalment a Palamós– i també ideològic. La veritat, crec que tot això beneficiarà els dos clubs molt més que si haguessin anat de la mà i, de fet, no sóc l'únic que ho penso (com a periodista, algú em podria retreure que el que vull és polèmica i enfrontament en lloc d'una bassa d'oli, i no seria el cas), ja que el tècnic del Llagostera, Santi Castillejo, en una de les seves primeres intervencions ja va argumentar que era un encert posar distància amb el Girona.

En l'esport, i en el cas que ens ocupa, en el futbol, sempre hi ha d'haver respecte, cavallerositat i joc net, tant al camp com a la graderia, però, com he dit, mai no he cregut gaire en el concepte de clubs amics, i menys quan competeixen en una mateixa lliga o copa. A més, la rivalitat –sempre des del respecte i pensant que el futbol, o qualsevol altre esport, és només un joc– crec que és molt positiva. A terres gironines, precisament, ho vam comprovar el curs passat en la segona divisió B amb el Llagostera i l'Olot. Les setmanes prèvies a aquests enfrontaments es parlava del duel que ens presentava la categoria de bronze tant al Gironès com a la Garrotxa, i per extensió a la resta de la demarcació. Aficionats al futbol de Tarragona i Reus, de Palamós i Figueres, i també de l'hoquei de Vic i Voltregà, per posar alguns exemples, poden assegurar que en els dies previs a un partit de rivalitat com els mencionats anteriorment tot es viu d'una altra manera, amb molta més intensitat. Així doncs, espero que el Llagostera i el Girona siguin molt bons companys però que mantinguin un punt de rivalitat sana. Enguany, amb quatre catalans en la categoria de plata, esperem viure una bona lluita esportiva que revifi el caliu d'un esport que cada vegada es mira més per la televisió i es deixa de viure a les grades.