La teoria dels principis pragmàtics
Els vint anys són els de la defensa vehement d'uns principis inamovibles, i és quan cantem amb tremolor a la gola allò de fa vint anys que tenim vint anys que modelem aquests principis perquè sobrevisquin a la vida real. Per això, amb l'arribada d'aquest nou curs, exhorto a flexibilitzar l'hipotètic gen de futbol entrellaçat que Joan Gamper va relatar a Prat de la Riba durant un viatge mancomunat a Suïssa per custodiar una herència familiar. No ens enganyem. Al Barça se'l relaciona amb una visió singular del futbol que ens ha dut a un èxit sense pal·liatius, però alhora ens pot abocar a una frustració endèmica. O sigui, la fórmula rau en l'evolució no en la repetició, i per això és essencial evadir estats d'histèria col·lectiva com la lapidació de Martino després del partit del Rayo en què vam completar un quinze de quinze. Així doncs, primer guanyar i, després, fer-ho segons els nostres suposats principis futbolístics. Per aquest fet, és primordial que els apologistes d'un estil necessitat de jugadors concrets en un context singular, dialoguin amb el vessant pragmàtic que posa en qüestió que el Barça hagi de sortir sempre amb un 4-3-3 i dos migcampistes petits, i és que ells potser no en són conscients, però el seu enyor populista gesta una insatisfacció temerària que ens empeny a l'abisme, i com a exemple, tan sols cal rememorar les conseqüències sinistres del record idealitzat del dream team fins a l'arribada de Rijkaard amb Ronaldinho sota el braç.
Finalment, a fi de mostrar que el Barça ha arribat a l'èxit seguint altres variants, farem memòria d'una anada de vuitens de copa del 2009 al Calderón, on Guardiola va apostar per Touré, Keita i Busquets a l'onze, o per més glòria, posarem sobre la taula la semifinal de San Siro del 2006 guanyada amb un gol de Giuly, on gairebé ningú recorda que el Barça va acabar el partit amb Edmílson, Motta, Van Bommel i Iniesta a la medul·lar. Totes van ser decisions fugisseres del dogma i ens van donar èxits que a l'hora de rememorar-los, els simplifiquem amb discursos autocomplaents en què exhortem uns principis que sense pragmatisme, es van podrint sense fer fressa.