Els vint anys són els de la defensa vehe­ment d'uns prin­ci­pis ina­mo­vi­bles, i és quan can­tem amb tre­mo­lor a la gola allò de fa vint anys que tenim vint anys que mode­lem aquests prin­ci­pis perquè sobre­vis­quin a la vida real. Per això, amb l'arri­bada d'aquest nou curs, exhorto a fle­xi­bi­lit­zar l'hipotètic gen de fut­bol entre­llaçat que Joan Gam­per va rela­tar a Prat de la Riba durant un viatge man­co­mu­nat a Suïssa per cus­to­diar una herència fami­liar. No ens enga­nyem. Al Barça se'l rela­ci­ona amb una visió sin­gu­lar del fut­bol que ens ha dut a un èxit sense pal·lia­tius, però alhora ens pot abo­car a una frus­tració endèmica. O sigui, la fórmula rau en l'evo­lució no en la repe­tició, i per això és essen­cial eva­dir estats d'histèria col·lec­tiva com la lapi­dació de Mar­tino després del par­tit del Rayo en què vam com­ple­tar un quinze de quinze. Així doncs, pri­mer gua­nyar i, després, fer-ho segons els nos­tres supo­sats prin­ci­pis fut­bolístics. Per aquest fet, és pri­mor­dial que els apo­lo­gis­tes d'un estil neces­si­tat de juga­dors con­crets en un con­text sin­gu­lar, dia­lo­guin amb el ves­sant pragmàtic que posa en qüestió que el Barça hagi de sor­tir sem­pre amb un 4-3-3 i dos mig­cam­pis­tes petits, i és que ells pot­ser no en són cons­ci­ents, però el seu enyor popu­lista gesta una insa­tis­facció temerària que ens empeny a l'abisme, i com a exem­ple, tan sols cal reme­mo­rar les con­seqüències sinis­tres del record ide­a­lit­zat del dream team fins a l'arri­bada de Rijka­ard amb Ronal­dinho sota el braç.

Final­ment, a fi de mos­trar que el Barça ha arri­bat a l'èxit seguint altres vari­ants, farem memòria d'una anada de vui­tens de copa del 2009 al Cal­derón, on Guar­di­ola va apos­tar per Touré, Keita i Bus­quets a l'onze, o per més glòria, posa­rem sobre la taula la semi­fi­nal de San Siro del 2006 gua­nyada amb un gol de Giuly, on gai­rebé ningú recorda que el Barça va aca­bar el par­tit amb Edmílson, Motta, Van Bom­mel i Ini­esta a la medul·lar. Totes van ser deci­si­ons fugis­se­res del dogma i ens van donar èxits que a l'hora de reme­mo­rar-los, els sim­pli­fi­quem amb dis­cur­sos auto­com­pla­ents en què exhor­tem uns prin­ci­pis que sense prag­ma­tisme, es van podrint sense fer fressa.