Ara a l'agost, sense mundial de futbol ni res que s'hi assembli, els esports minoritaris poden augmentar, presumptament, la seva quota de poder en els mitjans de comunicació i també en les xarxes socials, que és on es couen avui dia els grans temes (els trending topics) de l'actualitat. Els atletes, nedadors i altres soferts esportistes de totes les modalitats imaginàries lluiten pel seu minut de glòria, sobretot en la televisió, que és on la palla va cara. Ho fan inútilment, hi afegiria jo. Certament, els èxits, sobretot els nacionals, són relatats amb tot luxe de detalls arreu, ja sigui a Catalunya, a Espanya o al Kazakhstan, però els biquinis de les antigues, actuals i futures parelles dels jugadors de futbol amb un mínim de nom encara interessen molt més que les estratègies en els relleus de velocitat d'un equip d'atletisme en un campionat d'Europa.

Podeu fer l'experiment vosaltres mateixos. Accediu a qualsevol web esportiu d'actualitat i observeu quines són les notícies més llegides i, sobretot, clicades. Qualsevol noia que vagi amb poca roba –i no em refereixo a l'equip espanyol de natació sincronitzada– rep immediatament un allau de visites que sol ser directament proporcional a la mida dels seus atributs. I si l'enllaç ofereix un vídeo d'alt contingut sexual, la cosa es dispara fins a límits que demostren que fins i tot el futbol nostre de cada dia, amb els fitxatges mediàtics de 80 o 100 milions inclosos, no és res al costat de la necessitat ancestral que tenim de reproduir-nos, ni que sigui amb la imaginació. Així, redactors i fotògrafs posen a la mateixa altura les qualitats físiques (perdó, però no sé com dir-ho d'una altra manera) de les parelles dels jugadors del Barça i el Madrid que les qualitats futbolístiques dels mateixos jugadors.

La tendència dels mitjans, fins i tot els més seriosos, a mostrar pit i cuixa a tot arreu per atrapar-nos encara que sigui dissimuladament, em recorda a l'Escurçó Negre el dia que Samuel Johnson li explica el seu gran invent: el diccionari. “La gent només el farà servir per buscar marranades”, diu el nostre heroi pronosticant, a més, una de les grans utilitats d'allò que teòricament havia de revolucionar el món, internet.

Per això els esports minoritaris, que per alguna cosa tenen aquest adjectiu enganxat amb foc, estan condemnats. El futbol (o si voleu el Barça i el Madrid) hi està per sobre com a fenomen no com a pràctica atlètica i per sobre del futbol encara hi tenim la morbositat malaltissa que fa que qualsevol episodi de violència, d'actitud antiesportiva, de corrupció i de xafarderia personal passi al davant d'allò teòricament més rellevant en els cercadors i servidors que compten inexorablement les nostres visites i que els gurus de la publicitat estudien obsessivament. Això que dic ho saben els caps de màrqueting de les empreses de comunicació i les seves ordres respecte als continguts són ben precises.

Amb tot, les grans històries sempre hi seran. Aquí i a tot arreu. Però ja no haurem de parlar d'esports minoritaris, sinó de lectors minoritaris.