El dilema de Rehm
Passat l'impacte emocional dels titulars periodístics, la decisió de la Federació Alemanya d'Atletisme (DLV) de no permetre que el saltador de llargada Markus Rehm participés amb una pròtesi laminar de fibra de carboni sota el genoll de la cama dreta en els campionats europeus celebrats a Zuric del 12 al 17 d'agost passats, ens col·loca a tots al davant d'un dilema que fascina. Proves biomètriques a banda, efectuades per concretar el dubte raonable d'un impuls addicional en el moment d'enlairar-se, i el moralisme de pa sucat amb oli sobre la superació personal (com si no haguéssim de sobreposar-nos cada dia al mirall de casa), la força de voluntat encomiable de l'atleta germànic posa la definició de l'esport sota la tecla correctora de la tecnologia moderna.
La diferència entre la projecció d'un objecte –pilota, llança o fletxa– i la d'una persona –salt amb perxa, amb trampolí o amb ala delta–, i l'autopropulsió –a peu, nedant o enlairant-se– o la propulsió induïda –cavalcant, pilotant o deixant-se caure–, per posar uns quants paradigmes, demana una definició més ajustada de l'esport perquè, de l'amplada del matís, en depèn la societat moderna.
El culte al cos definitori de l'hedonisme de l'època que ens toca viure, si una peça o tota una màquina pot suplir-los (el culte, el cos i l'hedonisme) significa que tan esportista pot ser el pilot com el seu vehicle, qui sua fent Pilates com qui ho fa al davant d'una retransmissió televisiva, qui es modela el cos a còpia d'espaguetis com qui ho fa amb clenbuterol, i que val menys la vida d'un atleta que la imatge que el representa.
I si el matís no importa i el tot s'hi val impera, serà divertit de veure com s'ho fan els caducs hereus comissionistes del baró de Coubertin per penjar-li una medalla quan el saltador més alt, més fort i més ràpid sigui un home bala.