Un equip d'autor
de Madrid
és un equip marcat per la personalitat del seu entrenador
Tot i que no volia veure més partits (amistosos) del Barça fins que comencés la lliga, vaig seguir una estona el de l'últim Gamper. En fi, el fet que guanyés per 6-0 contra el León, un equip mexicà discret i menys agressiu del que anuncia el seu nom, no crec que doni la mesura de l'estat de l'equip de cara a l'inici de la temporada. Més reveladors van ser els dos partits de supercopa entre el Real Madrid i l'Atlético de Madrid, que vaig veure de manera força fragmentada, és a dir, a trossos mentre sopava i feia la sobretaula amb amics, amb una certa enveja com a barcelonista. No tant pel nivell del joc sinó per l'absència del Barça en un torneig que havia disputat amb continuïtat durant molts anys, fos com a vencedor de la lliga o de la copa i, en el primer any de Guardiola, fins i tot de les dues coses. L'any passat va jugar contra l'Atlético i va guanyar la supercopa empatant els dos partits, però valent-li el gol de Neymar en camp contrari. Aleshores l'equip entrenat per Simeone va mostrar-se ferm, consistent, compacte, agressiu i, tal com diuen, altament competitiu. En els quatre partits més que van disputar la temporada passada, el Barça no va guanyar mai l'Atlético, amb resultats que aleshores van ser desfavorables: va ser eliminat als quarts de final de la Champions i va culminar la pèrdua de la lliga empatant l'últim partit disputat tristament al Camp Nou. És per fer memòria de la situació en què el Barça va quedar a finals d'una temporada en què, a banda de la supercopa, no va guanyar res.
Allò que els dos partits de la recent supercopa han revelat és que l'Atlético continua essent un equip ferm, consistent, compacte, agressiu i altament competitiu encara que hagi venut o hagi perdut alguns jugadors importants —així ho van demostrar la temporada passada— substituïts per noves incorporacions. S'hi hauria d'afegir que és un equip amb una moral alta perquè, tot i haver perdut una final de la Champions que pràcticament tenia guanyada, no es va afeblir gens davant del que va ser el seu botxí, el Real Madrid, que va tornar a revelar que és un equip amb molt de talent, però una mica inconsistent, amb cracs que a vegades es desconcentren i que no sempre corren prou. Un cop va marxar Mourinho, amb el seu ego, el Real Madrid ha tornat a ser un equip determinat per la personalitat capritxosa i vanitosa del seu president totpoderós. A Florentino Pérez li agrada col·leccionar els cromos dels millors jugadors (o dels més vistosos a l'aparador), i és així que s'ha gastat molts diners fitxant James Rodríguez, però en canvi no vol pagar més a Ángel di Maria. I com que l'argentí se'n vol anar a un club que el pagui més, va caure de la llista madridista en la tornada de la supercopa. Que Ancelotti, en la roda de premsa posterior al partit, digués que va ser per decisió tècnica va poder semblar una mica ridícul (tot i l'elegància de l'entrenador italià) perquè la decisió era pròpia de Florentino. Que Ancelotti hi afegís que per a aquell partit no necessitava Di Maria encara va semblar més ridícul perquè s'havia vist que l'equip en tenia necessitat i que, si marxa, crearà una absència més o menys visible en funció dels resultats.
Diferentment, l'actual Atlético de Madrid és un equip marcat per la personalitat del seu entrenador. Al final del partit de tornada de la supercopa, Sánchez Flores va comentar que era un “equip d'autor”. Autor és un concepte relacionat amb el món creatiu. També amb el valor que adquireix una obra a partir de la seva signatura. A vegades s'aplica a mons en què, com ara el del cinema, l'autoria aporta una singularitat que marca una diferència respecte a la comercialitat dominant. Donem per bona, però, la seva aplicació al món del futbol. Allò que passa és que haurem de pensar una mica per què l'Atlético de Madrid és un equip d'autor per precisar allò que va dir-ne Sánchez Flores: “Tiene un sentimiento, una sensibilidad, una agresividad que emanan de su entrenador.” I alguna cosa més i
menys vaga.