Tot i que no volia veure més par­tits (amis­to­sos) del Barça fins que comencés la lliga, vaig seguir una estona el de l'últim Gam­per. En fi, el fet que guanyés per 6-0 con­tra el León, un equip mexicà dis­cret i menys agres­siu del que anun­cia el seu nom, no crec que doni la mesura de l'estat de l'equip de cara a l'inici de la tem­po­rada. Més reve­la­dors van ser els dos par­tits de super­copa entre el Real Madrid i l'Atlético de Madrid, que vaig veure de manera força frag­men­tada, és a dir, a tros­sos men­tre sopava i feia la sobre­taula amb amics, amb una certa enveja com a bar­ce­lo­nista. No tant pel nivell del joc sinó per l'absència del Barça en un tor­neig que havia dis­pu­tat amb con­tinuïtat durant molts anys, fos com a ven­ce­dor de la lliga o de la copa i, en el pri­mer any de Guar­di­ola, fins i tot de les dues coses. L'any pas­sat va jugar con­tra l'Atlético i va gua­nyar la super­copa empa­tant els dos par­tits, però valent-li el gol de Ney­mar en camp con­trari. Ales­ho­res l'equip entre­nat per Sime­one va mos­trar-se ferm, con­sis­tent, com­pacte, agres­siu i, tal com diuen, alta­ment com­pe­ti­tiu. En els qua­tre par­tits més que van dis­pu­tar la tem­po­rada pas­sada, el Barça no va gua­nyar mai l'Atlético, amb resul­tats que ales­ho­res van ser des­fa­vo­ra­bles: va ser eli­mi­nat als quarts de final de la Cham­pi­ons i va cul­mi­nar la pèrdua de la lliga empa­tant l'últim par­tit dis­pu­tat tris­ta­ment al Camp Nou. És per fer memòria de la situ­ació en què el Barça va que­dar a finals d'una tem­po­rada en què, a banda de la super­copa, no va gua­nyar res.

Allò que els dos par­tits de la recent super­copa han reve­lat és que l'Atlético con­ti­nua essent un equip ferm, con­sis­tent, com­pacte, agres­siu i alta­ment com­pe­ti­tiu encara que hagi venut o hagi per­dut alguns juga­dors impor­tants —així ho van demos­trar la tem­po­rada pas­sada— subs­tituïts per noves incor­po­ra­ci­ons. S'hi hau­ria d'afe­gir que és un equip amb una moral alta perquè, tot i haver per­dut una final de la Cham­pi­ons que pràcti­ca­ment tenia gua­nyada, no es va afe­blir gens davant del que va ser el seu botxí, el Real Madrid, que va tor­nar a reve­lar que és un equip amb molt de talent, però una mica incon­sis­tent, amb cracs que a vega­des es des­con­cen­tren i que no sem­pre cor­ren prou. Un cop va mar­xar Mou­rinho, amb el seu ego, el Real Madrid ha tor­nat a ser un equip deter­mi­nat per la per­so­na­li­tat caprit­xosa i vani­tosa del seu pre­si­dent tot­po­derós. A Flo­ren­tino Pérez li agrada col·lec­ci­o­nar els cro­mos dels millors juga­dors (o dels més vis­to­sos a l'apa­ra­dor), i és així que s'ha gas­tat molts diners fit­xant James Rodríguez, però en canvi no vol pagar més a Ángel di Maria. I com que l'argentí se'n vol anar a un club que el pagui més, va caure de la llista madri­dista en la tor­nada de la super­copa. Que Ance­lotti, en la roda de premsa poste­rior al par­tit, digués que va ser per decisió tècnica va poder sem­blar una mica ridícul (tot i l'elegància de l'entre­na­dor italià) perquè la decisió era pròpia de Flo­ren­tino. Que Ance­lotti hi afegís que per a aquell par­tit no neces­si­tava Di Maria encara va sem­blar més ridícul perquè s'havia vist que l'equip en tenia neces­si­tat i que, si marxa, crearà una absència més o menys visi­ble en funció dels resul­tats.

Dife­rent­ment, l'actual Atlético de Madrid és un equip mar­cat per la per­so­na­li­tat del seu entre­na­dor. Al final del par­tit de tor­nada de la super­copa, Sánchez Flo­res va comen­tar que era un “equip d'autor”. Autor és un con­cepte rela­ci­o­nat amb el món cre­a­tiu. També amb el valor que adqui­reix una obra a par­tir de la seva sig­na­tura. A vega­des s'aplica a mons en què, com ara el del cinema, l'auto­ria aporta una sin­gu­la­ri­tat que marca una diferència res­pecte a la comer­ci­a­li­tat domi­nant. Donem per bona, però, la seva apli­cació al món del fut­bol. Allò que passa és que hau­rem de pen­sar una mica per què l'Atlético de Madrid és un equip d'autor per pre­ci­sar allò que va dir-ne Sánchez Flo­res: “Tiene un sen­ti­mi­ento, una sen­si­bi­li­dad, una agre­si­vi­dad que ema­nan de su entre­na­dor.” I alguna cosa més i
menys vaga.