Devem ser l'excepció a la regla, però hem de fer constar, amb
una mica d'humor i tot el desig d'equivocar-nos, que aquest inici de campanya ha significat un salt de mig segle enrere, que aviat és dit. Així, en sec, semblen dies de prehistòria culer, quan el Gamper servia per disparar eufòries, disfressar carències i amagar el cap sota l'ala als crits de “ja tenim equip!” i “aquest any sí!”. El lector veterà
recordarà, si no vol lluir amnèsia selectiva i voluntària, quan cada estiu arribaven els reforços que calien per renovar la
il·lusió perduda. A l'agost, el Barça sempre era segur campió. I per Nadal el club ja anava de corcoll, tota la botifarra per terra, es canviava de tècnic fent-lo culpable de tots els mals i mai no hi havia ni criteri ni projecte que regís. L'excusa política resultava d'allò més convenient per tapar la immensa quantitat d'errades pròpies realitzades en la travessia del desert dels seixanta i aquell posterior disbarat perllongadíssim en el temps que s'ha conegut com a nuñisme, meravella d'improvisació contínua amb l'única voluntat d'aferrar-se al poder i aconseguir-ho a canvi d'un palmarès prou escarransit. Deixem-ho aquí, que encara queden
partidaris d'aquell cabdillisme mediocre.

Doncs ara que aquesta directiva, hereva declarada del constructor, fa mans i mànigues per evitar la sortida en globus després de quatre anys entossudits en la destrucció del llegat, va i resulta que hem tornat de pet als seixanta i tothom sembla avui convençut de retrobar aviat la glòria perduda per obra i gràcia d'un sol personatge. Gràcies a ell, el tercet d'atac marcarà gols a cabassos, segur, i Neymar celebrarà tants gols com visites fa al perruquer, o quasi. En l'eufòria, ens sembla que la defensa dels centrals veterans o abans dimitits ho aguantarà tot i que el mig del camp oferirà recitals a dojo. Tot ho marca la confiança il·limitada en el clau roent anomenat Luis Enrique, al qual s'aferra la fe del barcelonisme. L'asturià és un banc en què el culer ha dipositat els últims estalvis d'esperança, de confiança en la mà dura del capatàs que els faci pencar com cal per assolir altes fites. Tant de bo que surti tot rodó i d'aquí un temps puguem raonar els arguments del prodigi, però avui mateix, quan engeguem la nova temporada amb perfum d'eufòria Gamper, costa de creure que la davallada iniciada fa dos anys trobi ara un punt d'inflexió i embranzida per tornar prop d'allà on érem no fa gaire. El futbol, diuen, és il·lusió infantil. D'acord, no costa gens negar tot allò que es fa fatal i apostar la resta pel nou tècnic. Endavant les atxes i l'Elx, siguem immadurs, irreflexius, visca el sentiment Gamper. Anem a cegues, els portem de corbata i no ens ho volem dir. Anys enrere, podíem debatre si l'equip aguantava el club o era a l'inrevés. Ara es canvien els esquemes. És el club el que reposa sobre les espatlles de l'entrenador, baula històricament feble. Luis Enrique és Atles, figura de dimensions mítiques que aguanta l'univers Barça mentre de fons, esguerrant-la contínuament, la directiva canvia la banda sonora d'aquest thriller per passar dels Segadors a Paquito el chocolatero, que també són ganes. Com deia aquell, cordeu-vos els cinturons. Que Kubala ens agafi confessats.