No per tenir la majo­ria dels segui­dors lla­ti­no­a­me­ri­cans via Messi, Ney­mar, Suárez o Bravo s'ha de
menys­te­nir el suport dels afi­ci­o­nats euro­peus, i més després que l'equip del règim —Rajoy així ho va dir, com Rubal­caba o Aznar o des de l'Espa­nya no democràtica— va gua­nyar, amb sort, la Cham­pi­ons a l'Atlético de Madrid. Em pre­o­cupa la poca atenció que hom dóna a aquest fet. Si hem tin­gut la sim­pa­tia gene­ral ha estat pel bon joc, la Masia i Uni­cef, però també per ser pre­sents a tot arreu, i ara que som carn de judi­cis, càstigs i atacs de l'Estat per mal­me­tre la nos­tra imatge cal esforçar-s'hi molt. L'exem­ple és fàcil: tots els que no volen que Cata­lu­nya voti el seu futur ara tre­uen foc pels quei­xals amb el cas Pujol. L'afo­ra­ment exprés de l'exrei, que clama al cel, el cas Gur­tel, Anda­lu­sia i el PSOE, la cor­rupció, i mil casos més, no els han fet dub­tar d'aquest error històric que és Espa­nya, cons­truïda a base de força, violència i dolor. Doncs de forma simi­lar els que ara volen ferir el Barça només en des­ta­quen les erra­des i volen dis­pu­tar-nos una afi­ni­tat acon­se­guida per l'excep­ci­o­na­li­tat que el Barça repre­senta: bon joc, espor­ti­vi­tat, plan­ter i també Uni­cef i els valors que no hem parat de res­sal­tar. No podent fit­xar durant un temps, hauríem de fit­xar també —he dit també— per quota de mer­cat euro­peu, això és, juga­dors euro­peus; ens fal­ten fut­bo­lis­tes del cor del fut­bol euro­peu. Els grans equips tenen bones xar­xes de màrque­ting; nosal­tres també, però tot esforç és poc en aquesta tasca. I qui millor que exju­ga­dors o homes de club per fer-ho? Aquí els noms els pot posar tot­hom, però val més un comen­tari de Lineker o de Guar­di­ola que mol­tes cam­pa­nyes de publi­ci­tat, que en el nos­tre cas de poc ser­vi­ran si no van acom­pa­nya­des d'èxits, bones rela­ci­ons i imatge exem­plar. La clau és crear afi­ni­tats, i aques­tes pas­sen pri­mer per fer les coses bé i després, ser sen­si­ble a l'afi­ci­o­nat de base del car­rer a Europa o Amèrica, a qui massa sovint se'l deixa de banda com si fos un tite­lla, quan és la base sobre la qual tot s'aguanta.