Hom podria dir que en el cas dels grans equips com el Barcelona, la paciència és inversament proporcional als diners invertits i a les expectatives creades. Luis Enrique té tot el dret del món a esperar una mica de comprensió dels culers, perquè tot plegat acaba de començar i hi ha moltes peces per ajustar en un equip que ha estat renovat en profunditat.

“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços”, va escriure el filòsof Jean-Jacques Rousseau. Tanmateix, la presència del gat negre al Camp Nou va fer que un calfred recorregués l'espinada de molts barcelonistes. En el minut 20 de joc, un xut al travesser, que es va repetir alguns minuts més tard, va tornar a provocar intranquil·litat a les grades.

Sortosament, Messi va aconseguir fregar la seva làmpada màgica i un gran sospir d'alleujament es va deixar sentir entre els fans blaugrana d'arreu del planeta. Automàticament, es van suprimir un munt de comentaris neguitosos que haurien omplert la mitja part. I abans que el gat pogués tornar a saltar al camp, Munir va presentar les seves credencials de crac.

El resultat, però, no suprimeix la validesa de l'aforisme de Rousseau: caldrà tenir paciència amb Luis Enrique i amb el Barça. L'aplanadora és història i no tornarà. La defensa organitzada i ben estructurada de l'Elx es repetirà en cada cita blaugrana, sigui amb equips grans o amb equips petits. Tot i amb això, el Barcelona ha reunit una plantilla temible, i quan comenci a funcionar com una màquina ben engreixada, ens regalarà grans moments, n'estic segur. Mentrestant, paciència, molta paciència. No podem caure en l'error de creure que guanyarem tots els títols abans de començar a jugar, com fan altres.

Al Barcelona les coses li funcionen quan les planteja a llarg termini, tot fugint de l'avui per demà. Cal que en el projecte nou, Luis Enrique pugui treballar sense l'espassa de Dàmocles a punt de caure-li a sobre si no es guanyen tots els partits per 5 a 0.

Ja ens va passar una mica l'any passat, quan ho van exigir tot i més a un entrenador que havia arribat com un paracaigudista uns dies abans de començar la lliga, sense haver pogut intervenir en els fitxatges i amb el repte d'aixecar un vestidor colpit per la desgràcia injusta de la malaltia de Tito Vilanova. És cert que al Barcelona només hi ha lloc per a l'excel·lència, però vaig trobar un pèl excessiu crucificar Martino sense miraments, tot i mantenir l'equip viu fins al final.

No podem tornar a cometre el mateix error amb Luis Enrique. La victòria d'ahir pot estimular l'eufòria, de la mateixa manera que una derrota —que n'hi haurà— ens pot inclinar a criticar sense pietat. Entre poc i massa, cal admetre que hi ha matèria primera per fer grans coses, però s'ha de treballar i molt, amb molta molta paciència.