Natació i nedar sota l'aigua
era capaç de fer 40 metres sota l'aigua, sortir,
fer unes braçades, fer la volta i sant tornem-hi
El campionat d'Europa de natació que s'ha disputat a Berlín ens ha deixat imatges i gestes inoblidables. No només per la brillant actuació de Mireia Belmonte, que va marxar de la capital alemanya carregada de medalles, sinó també per l'aparició en l'elit europea de Jessica Vall i Judit Ignacio, que van pujar al podi, i de Marina Garcia, que el va acaronar, en una actuació global catalana mai vista. En l'àmbit general, va destacar el rècord del món de l'anglès Adam Peaty en els 50 m braça –26.62 en les semifinals– en una competició amb grans noms com els de Katinka Hosszu, Sarah Sjoestroem, Jazmin Carlin, Francesca Halsall, Ruta Meilutyte i Rikke Moeller Pedersen entre les dones i Florent Manaudou, Gregori Paltrinieri, Velimir Stjepanovic i Konrad Czerniak entre els homes.
Hi ha una cosa, però, que no m'acaba de fer el pes en la natació: que es permeti nedar quinze metres per sota de l'aigua tant en la sortida com en els viratges. Les xifres són clares, en una prova de 100 metres, un nedador, complint al peu de la lletra el que el reglament li permet, pot fer fins a 30 metres –dels 100 de la cursa– sense practicar l'estil que correspon a la prova. I això en una prova en piscina olímpica –de 50 metres, com en el recent campionat europeu–, que en les proves que es fan en piscina de 25 metres –com en la copa del món que arrenca a Qatar– la cosa ja és escandalosa. En aquest cas, una prova de 100 metres són quatre llargs de piscina, no dos, amb una sortida i tres viratges en què poder nedar sota l'aigua. Només cal fer comptes.
Evidentment que tot plegat forma part de les regles del joc i que el busseig també s'entrena i acaba sent determinant en qui guanya o no. És clar que no és igual de decisiu en una prova de 50 m que en una de 1.500 m, tot i que en els 50 m la cursa pot quedar reduïda a 35 m i en els 1.500 m la lluita entre un nedador que aprofita els viratges i un que no, també pot acabar sent decisiva.
I encara bo que la Federació Internacional de Natació (FINA) va reaccionar, encara que tard, des del meu punt de vista, quan el 1998 va limitar en 15 els metres que els nedadors podien estar sota l'aigua. Recordem per què ho va fer. Perquè un rus especialista en papallona anomenat Denis Pankratov era capaç de fer 40 metres sota l'aigua, sortir, fer unes braçades, fer la volta i sant tornem-hi. Així Pankratov va bastir un palmarès amb dos ors olímpics, un de mundial i tres d'europeus en els 100 i els 200 m papallona entre el 1993 i el 1996. També va millorar els rècords mundials dels 50, els 100 i els 200 m papallona tant en piscina de 50 metres com en la de 25. El que feia Pankratov –i la legió d'imitadors que va tenir– era una exageració. Els 15 metres permesos no, però jo continuo pensant, cada cop que ho veig en els grans campionats, que és desvirtuar la natació.