Fa uns dies Tomás Alcoverro, corresponsal a l'Orient Mitjà de La Vanguardia, va escriure un reportatge incendiari amb un títol que no permetia dobles intencions: “És hora de proclamar-ho sense embuts. Qatar finança el terrorisme.” Escriure això l'endemà de la decapitació televisada del periodista James Foley per part de l'organització Estat Islàmic no podia deixar indiferent ningú, començant pels seguidors del Barça amb un cert interès per la política internacional. La resposta de si els diners que van als terroristes vénen d'allà mateix que els que arriben al Barça dels valors (30 milions per temporada) és difícil de demostrar, però la sospita és impossible d'esquivar. L'emirat ho nega, però la diplomàcia occidental fa temps que sent campanes i denuncia els interessos comuns entre el país que ha de ser l'escenari del mundial de futbol el 2022 i els grups violents jihadistes formats per fanàtics religiosos armats fins a les dents.

Però ja ho diuen, qui estigui lliure de pecat... Qatar no és l'únic actor perillós de la zona. Els Emirats Àrabs, que financen el Real Madrid (25 milions per temporada), estan enviant aquests dies avions de combat (els coneguts F-16) a Líbia per bombardejar un dels grups rebels. Aquest país tampoc és un exemple de democràcia. En tot cas, el Barça té un problema ètic que es tradueix en què significa portar el nom de Qatar Airways ben lluent en una samarreta que havia lluït ben gran l'anagrama de l'Unicef com a mostra d'un fet diferencial remarcable. Mentre els altres grans clubs s'havien venut tots a imperis comercials o polítics, nosaltres no tan sols ens manteníem ferms en la nostra tradició, sinó que invertíem una part dels beneficis en aquells que més ho necessitaven.

Certament els socis van votar en assemblea per majoria que el club podria posar publicitat a la samarreta quan li vingués de gust i l'acord, que primer era amb una indefinida Qatar Foundation, permet mantenir, diuen, el club en la primera línia esportiva. Però això segon, ja em perdonareu, ho poso en dubte. 30 milions l'any són molts, però menys dels que s'han gastat aquesta temporada en el trio Mathieu-Vermaelen-Douglas (35 milions sense comptar els famosos variables). Teòricament sense Qatar, doncs, s'hauria pogut afrontar perfectament la inversió en Luis Suárez. I amb una altra marca comercial menys nociva el club hauria ingressat com a mínim la meitat si és que, obligatòriament, s'ha de posar publicitat a la samarreta. Per 15 milions, doncs, el Barça s'ha d'associar amb Qatar? Recordem que fa uns anys es va renunciar a signar un acord amb una casa d'apostes perquè allò no s'ajustava al model de club i d'excel·lència que es volia aconseguir.

El pitjor és que ni tan sols un acord multimilionari amb un emirat sunnita t'assegura títols o temporades memorables. Ho vam veure fa uns mesos. El Barça s'hauria d'independitzar, ara que el verb està de moda, dels interessos de grans corporacions que es volen aprofitar de la seva imatge en benefici propi. Seguir el seu propi camí. Cada partit contra algun dels grans del futbol mundial hauria de començar 1-0 a favor del Barça. Seríem diferents. Però ara ja és massa tard.