Fa uns dies Tomás Alco­verro, cor­res­pon­sal a l'Ori­ent Mitjà de La Van­guar­dia, va escriure un repor­tatge incen­di­ari amb un títol que no per­me­tia dobles inten­ci­ons: “És hora de pro­cla­mar-ho sense embuts. Qatar finança el ter­ro­risme.” Escriure això l'endemà de la deca­pi­tació tele­vi­sada del peri­o­dista James Foley per part de l'orga­nit­zació Estat Islàmic no podia dei­xar indi­fe­rent ningú, començant pels segui­dors del Barça amb un cert interès per la política inter­na­ci­o­nal. La res­posta de si els diners que van als ter­ro­ris­tes vénen d'allà mateix que els que arri­ben al Barça dels valors (30 mili­ons per tem­po­rada) és difícil de demos­trar, però la sos­pita és impos­si­ble d'esqui­var. L'emi­rat ho nega, però la diplomàcia occi­den­tal fa temps que sent cam­pa­nes i denun­cia els interes­sos comuns entre el país que ha de ser l'esce­nari del mun­dial de fut­bol el 2022 i els grups vio­lents jiha­dis­tes for­mats per fanàtics reli­gi­o­sos armats fins a les dents.

Però ja ho diuen, qui esti­gui lliure de pecat... Qatar no és l'únic actor perillós de la zona. Els Emi­rats Àrabs, que finan­cen el Real Madrid (25 mili­ons per tem­po­rada), estan envi­ant aquests dies avi­ons de com­bat (els cone­guts F-16) a Líbia per bom­bar­de­jar un dels grups rebels. Aquest país tam­poc és un exem­ple de democràcia. En tot cas, el Barça té un pro­blema ètic que es tra­du­eix en què sig­ni­fica por­tar el nom de Qatar Airways ben llu­ent en una samar­reta que havia lluït ben gran l'ana­grama de l'Uni­cef com a mos­tra d'un fet dife­ren­cial remar­ca­ble. Men­tre els altres grans clubs s'havien venut tots a impe­ris comer­ci­als o polítics, nosal­tres no tan sols ens man­teníem ferms en la nos­tra tra­dició, sinó que invertíem una part dels bene­fi­cis en aquells que més ho neces­si­ta­ven.

Cer­ta­ment els socis van votar en assem­blea per majo­ria que el club podria posar publi­ci­tat a la samar­reta quan li vingués de gust i l'acord, que pri­mer era amb una inde­fi­nida Qatar Foun­da­tion, per­met man­te­nir, diuen, el club en la pri­mera línia espor­tiva. Però això segon, ja em per­do­na­reu, ho poso en dubte. 30 mili­ons l'any són molts, però menys dels que s'han gas­tat aquesta tem­po­rada en el trio Mat­hieu-Ver­ma­e­len-Dou­glas (35 mili­ons sense comp­tar els famo­sos vari­a­bles). Teòrica­ment sense Qatar, doncs, s'hau­ria pogut afron­tar per­fec­ta­ment la inversió en Luis Suárez. I amb una altra marca comer­cial menys nociva el club hau­ria ingres­sat com a mínim la mei­tat si és que, obli­gatòria­ment, s'ha de posar publi­ci­tat a la samar­reta. Per 15 mili­ons, doncs, el Barça s'ha d'asso­ciar amb Qatar? Recor­dem que fa uns anys es va renun­ciar a sig­nar un acord amb una casa d'apos­tes perquè allò no s'ajus­tava al model de club i d'excel·lència que es volia acon­se­guir.

El pit­jor és que ni tan sols un acord mul­ti­mi­li­o­nari amb un emi­rat sun­nita t'asse­gura títols o tem­po­ra­des memo­ra­bles. Ho vam veure fa uns mesos. El Barça s'hau­ria d'inde­pen­dit­zar, ara que el verb està de moda, dels interes­sos de grans cor­po­ra­ci­ons que es volen apro­fi­tar de la seva imatge en bene­fici propi. Seguir el seu propi camí. Cada par­tit con­tra algun dels grans del fut­bol mun­dial hau­ria de començar 1-0 a favor del Barça. Seríem dife­rents. Però ara ja és massa tard.