Recordo una nedadora de caràcter introvertit que en prou feines obria la boca en un sopar oficial a Barcelona, on se li donava un premi. Tenia dubtes sobre el seu futur acadèmic, però ja se la veia fixada a aconseguir grans èxits esportius. Mireia Belmonte –malgrat el seu desacord contractual amb el CN Sabadell el setembre del 2012– va tornar a posar la natació catalana a dalt de tot en l'europeu de Berlín: sis medalles al final del campionat, entre les quals dues d'or en 1.500 metres lliure i en 200 metres papallona (la subcampiona del qual també va ser catalana, Judit Ignacio, del CN Sabadell). I de Berlín, cap a la copa del món de Doha, on també va debutar amb victòria.

A nivell esportiu, els èxits de Mireia Belmonte són realment benvinguts per a la natació catalana. En aquests últims anys, la nedadora badalonina ha tornat a posar de manifest que el país té una forta tradició en aquest esport, i que aquest s'ha de convertir en un dels actius de la marca esportiva de Catalunya. És evident que la crisi econòmica ha posat en escac el projecte esportiu de força clubs, que com s'ha vist no poden retenir sempre els millors esportistes, a causa de la dificultat de trobar finançament sigui augmentant els ingressos generats per les quotes dels socis o trobant patrocinadors. Ja se sap que, en la venda d'espais publicitaris, l'èxit en l'operació amb els nous patrocinadors és directament proporcional al nivell de visibilitat de l'esport. I la natació, desgraciadament, encara no omple pàgines ni minuts de telenotícies com el futbol.

No obstant, l'estiu s'acaba amb una bona notícia; un èxit a Berlín que ha d'ajudar a fer-nos reflexionar sobre què suposa la natació per a l'estructura esportiva del país. No només és un espot socialment molt arrelat –i més en aquesta societat postmoderna que ens fa anar tots estressats– sinó que encarna valors globalment molt acceptats que el fan ennoblir permanentment.