El mètode Robredo
Instruccions d'ús: comenci el partit sense presses i no premi del tot l'accelerador per no cremar-se, i encara menys si fa calor. Un bon rodatge és imprescindible. No pateixi si el rival guanya els dos primers sets. Apugi de mica en mica la intensitat i arribi a la seva algidesa física a partir del tercer set, tot just quan el seu contrincant, ja cansat, l'abaixarà. La grandesa del mètode és que a mesura que vostè vagi guanyant jocs, ell tindrà massa pressa per acabar i començarà a pensar en la dutxa, en un plat de pasta bolonyesa i el formatge ratllat grana padano que l'acompanya i en el llit del seu hotel. Llarg, el partit se li farà molt llarg. Quan ja s'hagi endut els dos sets i anivelli l'enfrontament, la davallada del seu rival serà irrefrenable, i vostè s'endurà el cinquè i definitiu set amb una relativa comoditat. El mètode Robredo està garantit per especialistes de tot el món, però és estrictament necessari estar molt ben preparat físicament. Caldrà prendre, si cal, complements vitamínics i fer una vida sana i ordenada que li permeti estar en el seu pes ideal. No presenta contraindicacions en cas de lesió anterior. Ben al contrari. El sacrifici d'una recuperació enforteix mentalment l'individu i l'ajuda a resoldre situacions entremaliades. El mètode Robredo no presenta efectes secundaris i el recomanen vuit de cada deu entrenadors.
És broma, evidentment. No hi ha cap mètode de bojos homologat que et faci anar per sota amb dos sets en contra. Però si existís, el patentaria el català Tommy Robredo, que en l'últim any i mig ha enlluernat en els Grand Slams amb remuntades increïbles. Va fer quarts a Roland Garros el 2013 aixecant tres partits consecutius amb el mètode i també es va plantar en la mateixa eliminatòria en l'obert dels Estats Units de l'any passat. Ahir ho va tornar a fer: va vèncer l'italià Simone Bolelli, que encara no ha paït la pasta, per 3-2 quan d'entrada perdia per 0-2. Una nova gesta d'un jugador que afronta el seu 52è Grand Slam, que aviat és dit. És el tercer tennista en actiu que ha disputat més tornejos de la màxima graduació. Només el superen el suís Roger Federer i l'australià Lleyton Hewitt, tots dos amb 61, i l'alemany Tommy Haas, amb 56. I amb 32 anys, per tant, l'experiència acumulada és un grau que li serveix per gestionar entrebancs ben costeruts.
Val a dir que el període en què va estar lesionat, el va enfortir mentalment i que potser tot el que ara està vivint en aquesta segona joventut en què s'ha consolidat en el top 20 procedent de les catacumbes, no hauria estat possible sense haver patit tant per culpa de les lesions. Van ser dos anys d'infern tennístic en què va aprendre a valorar el privilegi de poder jugar contra els grans en els grans escenaris. A banda de les remuntades, atresora també en el seu retorn triomfs sonats contra els millors. L'any passat va derrotar el suís Roger Federer precisament en l'obert dels Estats Units i, abans d'arribar enguany a Nova York, en el Masters 1.000 de Cincinnati, va ser capaç de vèncer per primera vegada Novak Djokovic.
Tommy Robredo ha mostrat, doncs, una vegada més, la seva gran personalitat, la mateixa que el va empènyer als 14 anys a prendre una decisió pròpia i cabdal en la seva vida professional: marxar a entrenar-se al CAR de Sant Cugat contravenint les recomanacions del seu pare i fins llavors entrenador, l'home que va guiar els seus primers passos. Ja tenia fusta.
