Dijous es van clausurar a la ciutat xinesa de Nanquín la segona edició dels Jocs Olímpics de la Joventut. Durant dotze dies, uns 3.600 esportistes d'entre 14 i 18 anys de 204 comitès olímpics nacionals diferents van participar en 222 proves dels 28 esports del programa olímpic més quatre esports d'exhibició. El país amfitrió, la Xina, va dominar el medaller final amb un total de 65 medalles, 38 d'or. Rússia va ser segona, amb 27 medalles d'or d'un total de 57, i els Estats Units, el tercer, amb 10 medalles d'or de 22.

Els Jocs Olímpics de la Joventut, però, no volen ser uns “mini Jocs” segons una expressió del seu ideòleg, l'expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) Jacques Rogge. El dirigent belga, president del COI del 2001 al 2013, havia estat impulsor del Festival Olímpic de la Joventut Europea –que es disputa cada dos anys des del 1991– quan va ser el president de l'Associació de Comitès Olímpics Europeus, i quan va arribar al cim de l'olimpisme va voler donar abast mundial a aquella iniciativa. L'any 2007 el COI va aprovar la celebració d'aquests Jocs per a joves i el 2008 va atorgar a Singapur la primera edició, que es va fer el 2010. El 2012 es va disputar a Innsbruck la primera edició dels Jocs d'hivern.

Els Jocs Olímpics de la Joventut, doncs, volen ser més que una competició esportiva. L'objectiu de Rogge era fomentar la pràctica de l'esport dintre dels valors de l'olimpisme –fraternitat, universalitat, pau...– i crear una nova generació d'homes olímpics. En la idea inicial de Rogge també es preveia que la participació no es basés en els equips nacionals i que no s'utilitzessin ni himnes ni banderes. Em sembla que no cal dir que aquesta part de la idea de Rogge no va prosperar. Al màxim que es va arribar és que algunes proves es disputessin amb equips integrats per esportistes de diferents països –de fet, el tercer equip del medaller seria l'equip mixt, amb 13 medalles d'or de 39 medalles–. Aquí ningú fa res de franc, i els estats només paguen part de la festa si hi ha alguna cosa –medalles, himnes i banderes– a guanyar.

Els Jocs Olímpics de la Joventut grinyolen
una mica esportivament parlant. Tant pel fet
d'alterar alguns dels esports –fent hoquei sobre herba amb cinc jugadors per equip, o canviant el bàsquet pel bàsquet 3x3–, com per la participació. Si és complicat que més de 200 comitès puguin portar esportistes de nivell als Jocs Olímpics –i molts no en tenen, per això hi ha les invitacions–, encara ho és més que hi puguin portar vailets.
Per això el COI ha establert unes estranyes quotes continentals. I per això el torneig de futbol masculí l'han jugat Cap Verd, Islàndia, Corea del Sud,
Perú, Hondures i Vanuatu. Sis equips i tres medalles a repartir. Realment calen les medalles, si el que es vol és fomentar els valors de l'olimpisme entre els joves? I si s'han de donar medalles, cal que es faci d'una manera que surti tan barat guanyar-ne algunes?