Primer capítol. Cesc Fàbregas, que, només d'arribar al Barça fa tres temporades, va ser agredit per Marcelo en un partit de la supercopa al Camp Nou, ha tornat a la Premier per jugar al Chelsea de Mourinho, que, en aquell moment, va posar un peu a l'altura del cap (com si volgués xafar-lo) mentre el noi d'Arenys estava estirat a terra. Mourinho va bescantar-lo, considerant-lo un dels barcelonistes ploramiques i simuladors, des d'aquella primera agressió que va derivar en l'enfrontament amb el dit a l'ull al malaguanyat Tito Vilanova. A Mourinho, però, ara li ha resultat convenient tenir-lo al Chelsea celebrant el talent de Cesc i, amb la seva habitual supèrbia, afirmant que, contràriament als entrenadors del Barça, ell sap què necessita i on ha de jugar. Per la seva banda, amb l'espina de no haver triomfat al Barça, Cesc ha acceptat l'oferta reconeixent Mourinho com un gran entrenador després d'haver dit que el portuguès malcarat era un provocador sinistre i bocamoll.

Segon capítol. Xabi Alonso ha fitxat pel Bayern de Munic, entrenat per Pep Guardiola, després de molts anys al Real Madrid, durant els quals es va convertir en un dels escuders més fidels de Mourinho donant suport als seus atacs més virulents al Barça. No posaré en dubte que el fill de Periko Alonso és un migcampista competent, però no es va cansar mai de ventar coces als jugadors barcelonistes acusant-los de simular faltes. Xabi Alonso, que sembla tan elegant quan fa anuncis de moda masculina de marca, pot comportar-se de manera molt barroera en un camp de futbol, però Pep Guardiola, tot i la seva defensa del joc net i de l'ètica futbolística, no ha tingut inconvenient d'incorporar-lo al Bayern un cop Toni Kroos ha marxat al Madrid, Javi Martínez s'ha lesionat greument i Thiago també té problemes físics. Guardiola, que devia veure les agressions del jugador als seus estimats futbolistes del Barça, ha declarat que Xabi Alonso és un gran professional i que necessita la seva visió de joc. És a dir, que li convé un madridista declarat que, per la seva banda, s'ha adonat que el club dels seus amors no ha tingut inconvenient a marginar-lo amb l'arribada de nous fitxatges. Guardiola ho ha observat i l'ha cridat.

Són dos capítols singulars d'una llarga història de canvis de samarreta en el món del futbol. Als aficionats els resulten estranys perquè, com va dir algú, es pot canviar pràcticament de tot menys de club de futbol: és una passió que es pot fer més o menys intensa, però que és per sempre. En tot cas, s'han acostumat a considerar que els futbolistes són uns mercenaris capaços de trair per diners un club poc després d'haver-ne besat l'escut, cosa que a vegades fan només d'entrar-hi. Però aquests capítols són singulars perquè no hi ha només el simple fitxatge per un altre club per raons econòmiques. Ho són perquè els protagonitzen dos jugadors que, per diferents motius, han abandonat el “seu” club per fitxar per un altre que potser no odiaven, però que és entrenat per algú que semblava que odiaven o que, en tot cas, era un seu enemic. Sabem que de l'amor a l'odi hi ha un pas o potser dos, però, encara que no es converteixi en amor, pot superar-se l'odi? Suposem que sí. O almenys contenir-se per la conveniència per la qual, posem per cas, algú pot canviar de feina (i treballar amb algú que no suporta) o, posem-hi un altre cas, es pot aliar amb algú que detesta per aconseguir un determinat poder. O potser, més que sentiments reals en la seva mudança, hi ha un joc de representacions que es fa particularment evident en el món futbolístic professional. Cesc i Xabi Alonso (i també Mourinho i Guardiola) potser no han fet més que assumir uns papers dins d'una representació que es fa en un gran escenari i davant d'una gran audiència. I ara han canviat els papers en la seva relació. Tanmateix, el més “dolent” sempre és el més fidel al seu paper i no perdona: estaré pendent de com evoluciona la relació entre Cesc i Mourinho, tan creïble com a rancuniós.