A finals de la darrera dictadura espanyola, una de tantes, es parlava de l'eurocomunisme i un galtes com Santiago Carrillo, fals amb tothom, fins i tot amb el seu pare, apareixia com la personificació de la lluita de tants treballadors i gent del món de la cultura i altres camps socials que apostaven per posar fi al franquisme i fer un Estat nou, plurinacional i just. Copiàvem moltes expressions italianes, una de les quals era culo di ferro, és a dir, mai cansar-se en cap reunió, sempre ser-hi present fins al final i acabar, ni que sigui per cansament, fent forat amb algun dels teus arguments.

El Barça necessita un culo di ferro. És increïble que en una reunió de la FIFA el club no hi tingui un representant que es mogui entre passadissos com ho fan tots els que volen remenar les cireres. Si tinguéssim més pes haurien evitat que un campió del franquisme sanguinari, el de Bernabeu, hagués pogut treure cap bola de sorteig i sortís com si el passat fos neutre i immaculat. El passat és també la memòria històrica, i la memòria d'aquells anys esquitxa el Madrid de forma repulsiva, ja que eren els agents actius, voluntàriament per part del club, d'un règim criminal. Algú pot pensar que queda lluny, que cal oblidar. El fruit d'una mentalitat autoritària, que nega el dret a decidir a tot un poble, és així perquè són fills i néts d'un règim que negava els drets humans més elementals. La prova del nou? Lliure accés als arxius del futbol i de la federació espanyola i parlem-ne. Ens diran que no, i quan ho facin les granotes tindran pèl o hauran fet neteja de tot allò compromès.

Ens cal un culo di ferro. Un home o dona de club i de país versat en lleis, que parli idiomes i defensi el dret del Barça, del futbol català i alhora eviti paròdies de fer que els culpables de tantes trampes d'ahir puguin ser jutges imparcials avui.