Al sud de l'Estat francès, l'esport —particularment el rugbi— ha estat des de sempre un lloc on l'aplanadora de l'uniformisme jacobí va trobar més resistència. Aquest diari explica amb freqüència de quina manera els catalans del nord han fet de clubs com la USAP o els Dragons Catalans un reducte de la seva identitat catalana semblant al llogarret de l'Astèrix, que resisteix sempre a l'invasor.

Aquest aspecte sempre havia estat envejat pels occitans, que disposen de clubs més potents (l'Stade Toulousain, el Montpeller) però que no poden exhibir el mateix grau de compromís amb la identitat que els catalans. Almenys fins ara. Precisament quan la USAP ha renunciat a alguns dels seus senyals d'identitat catalana (per exemple reemplaçant la cèlebre Els hi fotrem de Jordi Barre per Are you gonna go my way de Lenny Kravitz), els eterns rivals de Tolosa han decidit apostar decididament per reforçar la seva identitat occitana.

L'Stade Toulousain és un dels grans clubs del rugbi europeu. No es pot dir que necessiti recolzar-se en un discurs identitari per compensar carències esportives. És una potència que té una gran ciutat com Tolosa de Llenguadoc al darrere i patrocinadors tan poderosos com Airbus i Peugeot. Hom podria sospitar que l'elevada professionalització de l'entitat faria perdre qualsevol connexió amb les seves arrels, però tot sembla indicar que el camí triat pels occitans és el contrari. El seu president, Jean-René Bouscatel, és un advocat que es vanta de poder demostrar l'arrelament de la seva família a la capital occitana des d'abans del segle XIV. No és pas un romàntic. Opera des de fa mesos per aconseguir que la Federació Francesa de Rugbi construeixi el seu Grand Stade (l'equivalent francès al Twickenham anglès) a Tolosa de Llenguadoc, i exhibeix les credencials d'un territori on el rugbi és l'esport rei. A la par d'aquest pragmatisme, però, Bouscatel vol aprofundir l'occitanisme del club. Abans dels partits fa sonar l'himne occità (Se canta, una cançó del segle XVI) i ara vol anar més enllà. Va encarregar al conegut músic occità Joan-Marc Leclercq un himne propi per al club, en la llengua de Mistral, i ha fitxat la cantant lírica tolosana Veronica Antonelli per interpretar-lo en directe a l'estadi.

En uns territoris arrasats culturalment per la imposició de la llengua i el pensament únic francesos, l'esport ha estat un refugi per a la llengua i la cultura catalanes i occitanes. És molt esperançador veure que hi ha senyals que indiquen que no només és un refugi, sinó un lloc de renaixement. Algunes iniciatives poden ser simplement simbòliques, però altres (com les classes de català per a jugadors impulsades per Farid Sid ja fa uns quants anys) són ben concretes. No canviaran de dalt a baix una situació culturalment tan complicada, però Roma no es va construir en un dia.