Qualsevol diria que ha començat una altra temporada. S'han jugat dos partits i sembla que estiguem exactament allà mateix. Alguna cara nova, això sí, però amb els problemes i els maldecaps de sempre. Entenc perfectament, i no ho critico, que la directiva de l'Espanyol faci molts esforços per vendre optimisme, fe i esperança entre la parròquia. Però fa tota la sensació que és com picar ferro fred. S'ha canviat l'entrenador i en principi les coses han d'anar molt millor que el curs passat. De moment, i pels resultats, no sembla pas que sigui així. Un empat en el minut de descompte i una derrota a casa tot i haver-se encomanat al vuitè poder. Deu ser perquè tornar a la feina després de vacances ajuda a veure les coses més negres del que realment són, però no trobo per on es pot poar optimisme. No és cap novetat repetir que l'handicap més gran de l'Espanyol és la situació econòmica. Però fa ràbia i és injust veure que mentre l'Espanyol intenta fer les coses bé hi hagi clubs suportats amb ajudes de diner públic. I sobretot que, una temporada més, el repartiment dels drets de televisió continuaran beneficiant, i amb diferència, els clubs més poderosos. Fa ràbia veure com durant aquests mesos sense competició la directiva i els responsables esportius han hagut d'anar a buscar a sota les pedres i a preu de rebaixes els reforços per assegurar-se que almenys sigui una campanya regular. I també ha sigut molt poc edificants les escenificacions de renovacions de contractes amb els puntals de l'equip. S'ho podien haver estalviat, ni que fos per no espatllar la salut de socis i seguidors. De totes maneres no siguem derrotistes, que no porta enlloc. Pensem que tothom, sobretot la directiva, fa el que pot i que de miracles no se'n poden fer. Això sí, podem mirar al voltant i convèncer-nos que només per la mala sort i perquè algú s'acabi bevent l'enteniment, l'Espanyol no patirà ni més ni menys que sempre. És el que hi ha.