Hi ha una tendència estesa en el futbol de base a classificar els entrenadors en dos grans blocs: formatius o competitius. Es fa com si parléssim de dos conceptes antagònics, irreconciliables, de dos mons diferents. I el principal argument que s'utilitza per fer la divisió és si el tècnic en qüestió busca resultats (o sigui guanyar) o no. D'aquí neix l'error, la confusió. Perquè tots els entrenadors de base busquem el millor resultat en cada partit, dit en plata, tots volem guanyar. Dir el contrari seria fer-nos trampes al solitari. El que realment hem d'analitzar no és l'objectiu, sinó quin camí escollim per obtenir-lo. És aquí on s'ha de posar el focus, en el procés, no en l'objectiu. Per tant, tornant a la dicotomia a la qual fèiem referència al principi, la divisió s'hauria de fer entre entrenadors formatius i resultadistes.

Els primers són els que estableixen unes prioritats, dibuixen un marc de treball, creen les condicions perquè el grup de jugadors parlin el mateix llenguatge tecnicotàctic, fixen com a prioritat l'estil que s'ha triat per aconseguir l'objectiu (guanyar) i el posen com un bé superior, transmeten als joves jugadors que el procés, el com, és la prioritat, i que essent fidel a ell hi haurà una conseqüència: la millora de rendiment i, com a colofó, els bons resultats. Seguir aquestes línies requereix paciència, entendre que hi haurà alts i baixos en la progressió dels joves jugadors i que ser fidel a aquests processos de l'aprenentatge ens deixa exposats (encara que no és matemàtic que sigui així) a revessos en la competició a curt termini (derrotes), però servirà per crear bases sòlides en els futbolistes de cara a les properes temporades.

Agafem un exemple pràctic per aclarir-ho. Tenim dos equips que, durant una temporada guanyen el noranta per cent del seus partits i queden primers de les seves respectives lligues. A l'inici de la campanya següent fem un seguiment de les habilitats tècniques i tàctiques que tenen els jugadors que formaven aquells dos equips. En el primer grup que analitzem el noranta per cent dels futbolistes dominen tots els aspectes del joc que els pertoca en correspondència a l'edat que tenen. Aquest és el fruit d'un entrenador formatiu. A l'altre grup, que va obtenir les mateixes victòries que el primer, només el deu per cent de la plantilla domina els registres que els pertoca per l'edat, tant pel que fa a l'aspecte tècnic com al tàctic. Aquest és el fruit d'un entrenador resultadista, que no competitiu.

La competició no és enemiga ni rival de la formació. És un element més, important i estimulant, sempre que s'utilitzi bé, del procés formatiu. En canvi, la recerca de resultats fent cas omís els processos d'aprenentatge o centrant-se només a explotar les condicions d'un o dos jugadors és empobridor.