“La clau d'Ernesto és que aconsegueix convertir en normals coses que potser no ho són tant.” Parla Aritz Aduriz i resumeix així, en poques paraules, l'essència del seu entrenador i, en extensió, del seu equip.

Normalitat. Dit així, d'una volada, la idea tampoc enamora, és un concepte neutre, sense força ni expressivitat, però és una virtut preuada en un món on res no és normal, on es treballa sota pressió constant i en el qual un entrenador gestiona emocions que van des de la crítica ferotge a l'elogi desmesurat. I tot sense punt intermedi.

En futbol, intentar comparar mèrits és un tic instintiu que tenim tots assumit quan en realitat no sempre és el millor exercici. A Bilbao, establir similituds i diferències entre Marcelo Bielsa i el mateix Valverde ha estat un costum recurrent en els últims temps. Té més mèrit l'un o l'altre? Doncs miri, no ho sé. El que sí que em sembla bastant evident és que tant l'un com l'altre han arribat a l'Athletic quan el club els necessitava. Amb tot el respecte del món per la feina de Joaquín Caparrós, que va portar estabilitat quan la crisi identitària estava consumint el club, Bielsa va ensenyar els bilbaïns a ser apassionats, a jugar cap endavant, sense por de perdre. Sense arribar a guanyar res, va retornar a la gent l'orgull de ser de l'Athletic. Però, òbviament, si alguna cosa passa amb el tècnic de Rosario és que les coses no són normals. No poden ser més insòlites, de fet: un nivell d'exigència desmesurat, uns mètodes d'entrenament que desgasten dia sí i dia també i una despesa d'energia física i psicològica inquantificable. En un any i mig, els futbolistes van ser consumits, i una tercera temporada amb l'argentí a la banqueta –intueixo– hauria estat molt dura.

Home mesurat, que no diu una paraula més alta que l'altra, l'èxit indiscutible de Valverde ha estat evitar un incendi sense apagar la flama de Bielsa. Buidar la ment del futbolista sense tallar-li la fam competitiva. Si El Loco va sacsejar els fonaments de l'Athletic amb el seu estil caòtic, Txingurri ha portat una revolució de pau, però també de continuïtat. Sobre la gespa és evident que podríem trobar matisos: el de Bielsa era un equip més apassionat, més anàrquic; el de Valverde és més equilibrat, dissimula millor una mala tarda. Però tant l'un com l'altre es regeixen per un pilar que tenen en comú: la intensitat.

L'Athletic és un equip que, si li ho permets, t'ofega, i al darrere d'un col·lectiu que s'entrega amb aquesta implicació hi ha un líder que el convenç per fer-ho. I potser per la seva façana tranquil·la i afable, costa intuir en Valverde aquest tipus de persona. Però el seu és un exemple més que no per cridar més o gesticular més un té més capacitat de convicció. Gerardo Martino va dir tot just aterrar a Barcelona que en ell no trobarien un líder vehement, que no considerava que fos una virtut per exercir el lideratge. Segurament, citar Martino no sigui el millor aval amb el seu pas pel Barça encara recent, però més enllà de la seva traumàtica estada al Camp Nou, sí que considero el Tata com aquest exemple de líder per convicció més que per imposició. Se m'acut també la figura del director esportiu de l'Espanyol, Òscar Perarnau, una persona quasi anònima, però que està sent el pal de paller del club en una època difícil. Un home de perfil baix si es vol, però a qui tots els jugadors de la plantilla recorren cada dia per explicar-li les seves inquietuds i per intercanviar punts de vista. Perarnau és un punt de suport vital per als futbolistes blanc-i-blaus, un fet que per si sol denota lideratge. I Valverde va en aquesta direcció, té prou mà esquerra per seduir els que l'envolten i prou ascendència per prendre decisions que a priori no són normals, però que preses per ell ho semblen. A Bilbao n'ha pres més d'una, la més significativa, fer seure Andoni Iraola després de deu anys de presència innegociable a la banda dreta de l'Athletic per donar entrada a Óscar de Marcos en els partits importants. També ha aconseguit reactivar el creixement d'Iker Muniain quan el futbolista s'encaminava cap a un estancament inquietant i està donant l'alternativa de manera gradual a un nou talent, Unai López, donant-li protagonisme però alhora evitant que la pressió i l'eufòria se'l mengin.

Segons va reconèixer Marcelo Bielsa durant la seva etapa a Bilbao, ell quantifica el valor de les coses en funció del “mereixement” per sobre dels resultats. I si m'ho pregunten a mi, els mereixements d'Ernesto Valverde estan, com a mínim, a l'altura del seu Athletic de Champions.