La normalitat de Valverde

“La clau d'Ernesto és que acon­se­gueix con­ver­tir en nor­mals coses que pot­ser no ho són tant.” Parla Aritz Adu­riz i resu­meix així, en poques parau­les, l'essència del seu entre­na­dor i, en extensió, del seu equip.

Nor­ma­li­tat. Dit així, d'una volada, la idea tam­poc ena­mora, és un con­cepte neu­tre, sense força ni expres­si­vi­tat, però és una vir­tut pre­uada en un món on res no és nor­mal, on es tre­ba­lla sota pressió cons­tant i en el qual un entre­na­dor ges­ti­ona emo­ci­ons que van des de la crítica ferotge a l'elogi des­me­su­rat. I tot sense punt inter­medi.

En fut­bol, inten­tar com­pa­rar mèrits és un tic ins­tin­tiu que tenim tots assu­mit quan en rea­li­tat no sem­pre és el millor exer­cici. A Bil­bao, esta­blir simi­li­tuds i diferències entre Mar­celo Bielsa i el mateix Val­verde ha estat un cos­tum recur­rent en els últims temps. Té més mèrit l'un o l'altre? Doncs miri, no ho sé. El que sí que em sem­bla bas­tant evi­dent és que tant l'un com l'altre han arri­bat a l'Ath­le­tic quan el club els neces­si­tava. Amb tot el res­pecte del món per la feina de Joaquín Caparrós, que va por­tar esta­bi­li­tat quan la crisi iden­titària estava con­su­mint el club, Bielsa va ense­nyar els bilbaïns a ser apas­si­o­nats, a jugar cap enda­vant, sense por de per­dre. Sense arri­bar a gua­nyar res, va retor­nar a la gent l'orgull de ser de l'Ath­le­tic. Però, òbvi­a­ment, si alguna cosa passa amb el tècnic de Rosa­rio és que les coses no són nor­mals. No poden ser més insòlites, de fet: un nivell d'exigència des­me­su­rat, uns mètodes d'entre­na­ment que des­gas­ten dia sí i dia també i una des­pesa d'ener­gia física i psi­cològica inquan­ti­fi­ca­ble. En un any i mig, els fut­bo­lis­tes van ser con­su­mits, i una ter­cera tem­po­rada amb l'argentí a la ban­queta –intu­eixo– hau­ria estat molt dura.

Home mesu­rat, que no diu una paraula més alta que l'altra, l'èxit indis­cu­ti­ble de Val­verde ha estat evi­tar un incendi sense apa­gar la flama de Bielsa. Bui­dar la ment del fut­bo­lista sense tallar-li la fam com­pe­ti­tiva. Si El Loco va sac­se­jar els fona­ments de l'Ath­le­tic amb el seu estil caòtic, Txin­gurri ha por­tat una revo­lució de pau, però també de con­tinuïtat. Sobre la gespa és evi­dent que podríem tro­bar mati­sos: el de Bielsa era un equip més apas­si­o­nat, més anàrquic; el de Val­verde és més equi­li­brat, dis­si­mula millor una mala tarda. Però tant l'un com l'altre es regei­xen per un pilar que tenen en comú: la inten­si­tat.

L'Ath­le­tic és un equip que, si li ho per­mets, t'ofega, i al dar­rere d'un col·lec­tiu que s'entrega amb aquesta impli­cació hi ha un líder que el con­venç per fer-ho. I pot­ser per la seva façana tran­quil·la i afa­ble, costa intuir en Val­verde aquest tipus de per­sona. Però el seu és un exem­ple més que no per cri­dar més o ges­ti­cu­lar més un té més capa­ci­tat de con­vicció. Gerardo Mar­tino va dir tot just ater­rar a Bar­ce­lona que en ell no tro­ba­rien un líder vehe­ment, que no con­si­de­rava que fos una vir­tut per exer­cir el lide­ratge. Segu­ra­ment, citar Mar­tino no sigui el millor aval amb el seu pas pel Barça encara recent, però més enllà de la seva traumàtica estada al Camp Nou, sí que con­si­dero el Tata com aquest exem­ple de líder per con­vicció més que per impo­sició. Se m'acut també la figura del direc­tor espor­tiu de l'Espa­nyol, Òscar Perar­nau, una per­sona quasi anònima, però que està sent el pal de paller del club en una època difícil. Un home de per­fil baix si es vol, però a qui tots els juga­dors de la plan­ti­lla recor­ren cada dia per expli­car-li les seves inqui­e­tuds i per inter­can­viar punts de vista. Perar­nau és un punt de suport vital per als fut­bo­lis­tes blanc-i-blaus, un fet que per si sol denota lide­ratge. I Val­verde va en aquesta direcció, té prou mà esquerra per seduir els que l'envol­ten i prou ascendència per pren­dre deci­si­ons que a pri­ori no són nor­mals, però que pre­ses per ell ho sem­blen. A Bil­bao n'ha pres més d'una, la més sig­ni­fi­ca­tiva, fer seure Andoni Ira­ola després de deu anys de presència inne­go­ci­a­ble a la banda dreta de l'Ath­le­tic per donar entrada a Óscar de Mar­cos en els par­tits impor­tants. També ha acon­se­guit reac­ti­var el crei­xe­ment d'Iker Muni­ain quan el fut­bo­lista s'enca­mi­nava cap a un estan­ca­ment inqui­e­tant i està donant l'alter­na­tiva de manera gra­dual a un nou talent, Unai López, donant-li pro­ta­go­nisme però alhora evi­tant que la pressió i l'eufòria se'l men­gin.

Segons va reconèixer Mar­celo Bielsa durant la seva etapa a Bil­bao, ell quan­ti­fica el valor de les coses en funció del “merei­xe­ment” per sobre dels resul­tats. I si m'ho pre­gun­ten a mi, els merei­xe­ments d'Ernesto Val­verde estan, com a mínim, a l'altura del seu Ath­le­tic de Cham­pi­ons.