Dins del gènere deliberatiu de l'oratòria, l'arenga té fama militar perquè sovint s'atribueix a la incitació dels generals als seus soldats abans de les batalles. També en això som diferents, perquè fa segles que l'imperi se'ns ha escolat de les mans com l'arena de la platja, i de les campanyes dels almogàvers a la mediterrània n'hem fet més ficció que títols nobiliaris. Delenda est Cathago, es diu que Cató el Vell va dir al Senat per esperonar els romans a desfer-se de l'imperi que els assetjava; Alea iacta est, escriu Suetoni que va exclamar Cèsar quan va creuar el Rubicó desobeint les lleis de Roma, i, en fi, “Desperta ferro!” era el crit que Muntaner ens explica que bramaven els soldats de l'edat mitjana que servien el casal de Barcelona.

Llegir, aquests dies, la confessió de Tierry Henry del que els va dir, Pep Guardiola, als jugadors del Barça abans de saltar a la gespa de l'Estadi Olímpic de Roma on guanyarien, el 2009, la Champions (“L'única cosa que no vull que perdem aquesta nit és la nostra identitat”), ens acosta més a la manifestació de dijous vinent a Barcelona que no pas tota la cridòria dels qui tenim en contra.

“Si perdem, continuarem essent el millor equip del món; però si guanyem, serem eterns”, consta que l'entrenador del que ha estat fins ara l'ambaixada d'un país que havíem de colgar sota el llençol dels somnis, els va dir, mesos després, a l'altra banda del planeta, als mateixos jugadors abans de fer la gesta insòlita de guanyar-ho tot en una sola temporada.

Doncs bé, a l'hora d'escollir-la, l'arenga que ens escau aquests dies de pluja àcida no pot ser ni militar, ni futbolística, perquè tant l'una com l'altra corresponen a la idea d'enfrontar-se a un contrari o a una barrera psicològica, i la força d'un poble no es mesura pas per la grandiloqüència dels seus embats sinó per l'alegria que encomana, i nosaltres volem volar i ara és l'hora.